La filla del procés

Suma i segueix. Així titulava la meva primera anàlisi després del 14-F. Constatava dues evidències: el PSC havia guanyat, però l’independentisme aconseguia la majoria absoluta d’escons i, per primera vegada, de vots. Altres analistes destacaven que s’obria la porta del diàleg i la transversalitat: el pacte segellat pels partits processistes conjurant-se a no pactar «en cap cas» un Govern amb Salvador Illa era només paper mullat. No obstant, en paral·lel, Pere Aragonès insistia que un pacte amb el PSC «és impossible» i Oriol Junqueras deia que ERC i PSC «són les dues forces més contraposades del Parlament». La meva anàlisi, basada en els fets, contrasta amb altres interpretacions fetes a partir de l’«optimisme de la voluntat», és a dir, el desig que s’articuli una majoria de progrés a Catalunya. No es tracta de contraposar aquest optimisme al «pessimisme de la intel·ligència». Són dos termes que, al seu dia, va encunyar Antonio Gramsci, referent teòric del comunisme italià. El meu pessimisme no es basa en la intel·ligència, que no m’atribueixo, sinó en un altre concepte gramscià de més pes objectiu: l’«hegemonia cultural». Les esquerres catalanes han perdut aquesta hegemonia –el «relat», se’n diu ara– davant el «full de ruta» independentista. Morts de ràbia Aquest relat s’ha projectat durant l’última dècada a TV-3, la pantalla del procés. Només un exemple recent: el 22 de febrer passat, en plena protesta pel cas Hasél, una jove es presentava a si mateixa com a filla del procés i articulava el següent discurs en la tertúlia de ‘Tot es mou’: «No es cremen contenidors perquè sí, no es trenquen vidres perquè sí, no es cometen actes vandàlics perquè sí... Totes aquestes coses es fan perquè els joves estem morts de ràbia. És una ràbia que surt de la misèria que heu estat sembrant vosaltres durant tot aquest temps». La jove, de 22 anys, va detallar que «el problema no va amb tu», en al·lusió a la moderadora del programa, Helena Garcia Melero. La periodista, en exercici de la seva tasca professional, va preguntar: «Tot el que estàs reivindicant, ¿no creus que sense violència es reivindica igual?». La resposta: «¿Com s’ha de reivindicar igual? Si amb violència no ens estan escoltant, ¿com haurien d’escoltar el que nosaltres poguéssim arribar a dir només parlant?». «Ara parlo del tema de l’independentisme: hem estat 10 anys sortint pacíficament i no ha passat res [...]. Només vull dir que no tenim res a perdre», va concloure. Un llast Pot ser que la ‘influencer’ Juliana Canet –el nom d’aquesta jove– no tingui res a perdre, parafrasejant el Manifest Comunista, a menys que siguin les seves cadenes (a part dels honoraris que factura a TV-3 i Catalunya Ràdio). El seu discurs, airejat regularment des dels mitjans audiovisuals de competència de la Generalitat, és part d’un relat que ara tenalla fins i tot aquells que, com és el cas d’ERC, aposten per la «via àmplia». El relat que els va consagrar –l’«Estat autoritari», l’«Espanya ens roba», el lema ‘Ho tornarem a fer’– els impedeix llevar l’àncora i donar un cop de timó en el viatge a Ítaca. I una acotació: sé molt bé que la societat catalana és plural; també els seus joves. Sé que aquest discurs no es correspon amb el de gaires joves que diàriament busquen feina, tot i que sigui precari. Des d’aquesta òptica, utilitzar la pobresa per no condemnar la violència és una actitud intel·lectualment miserable. Val per a aquesta jove i per als polítics que alimenten el seu relat. El deteriorament de l’espai públic i el saqueig de comerços amaguen també una crisi d’opulència.

La filla del procés

El seu «relat» tenalla fins i tot aquells que, com és el cas d’ERC, aposten per la «via àmplia» i els impedeix donar un cop de timó en el viatge a Ítaca

El més llegit