No ploris, només és Instagram

Els coets de plàstic volaven, les figuretes de He-Man desafiaven penya-segats a cavall de tigres verds i els hidroavions superaven qualsevol Niàgara, fins que els anuncis televisius de joguines van començar a incloure un rètol que avisava que aquestes imatges no eren reals, sinó una simulació. Com sempre que sorgeix un nou fenomen, els ‘influencers’ (persones que viatgen, que s’especialitzen en alguna disciplina, que cobren de marques per anar a un lloc o mostrar un producte) estan fora d’aquesta lògica. Sembla que pertanyin més al terreny del conte que de la publicitat. Per això anuncien productes sense dir, tot i que se sàpiga, que els estan pagant per fer-ho, i viuen vides sense viure-les necessàriament. Són actors, sí, però actors d’una vida inventada que fan passar per pròpia..., fins que, d’alguna manera, ho és: «Fake it until you make it». L’Advertising Standards Auhtority, l’organització per regular aquest tipus de coses a la Gran Bretanya, ha intervingut en l’afer. Ha prohibit que els ‘influencers’ puguin utilitzar filtres digitals rejovenidors, que converteixen la pell en porcellana, si en el moment de portar-los aplicats estan anunciant, per exemple, un cosmètic. Sembla una tonteria, però no ho és. Diversos estudis nord-americans expliquen que, en l’actualitat, la gent arriba a les clíniques d’estètica amb captures de pantalla d’ells mateixos amb filtres d’Instagram que els fan més guapos, amb una bellesa no ja canònica, sinó gairebé transhumana. És a dir, no amb la fotografia d’aquella actriu de Hollywood de la qual vols el nas o d’aquell cantant de mandíbula perfecta, sinó amb versions digitals estilitzades d’un mateix. Això, és clar, genera multitud de problemes, perquè molts joves es mostren al món digital amb els filtres i després han d’afrontar la vida amb una cara totalment diferent (i així, és clar, tota mena d’alteracions i complexos). Mentre s’aprovava aquesta mesura, HBO estrenava el documental ‘Fake famous’, en el qual Nick Bilton, exespecialista en xarxes de ‘The New York Times’, es proposa deixar al descobert les tramoies del món dels ‘influencers’. Per a això, elegeix tres joves i es proposa convertir-los en referents d’Instagram en un temps rècord. Com en un Pigmalion 2.0, els regala un tractament de perruqueria i maquillatge, els compra admiradors (es poden adquirir uns 7.500 seguidors falsos per uns 100 euros) i després els munta decorats perquè la seva vida sembli un altre tipus de vida. Lloga un decorat de jet privat (¡només 50 dòlars l’hora!), els col·loca el cap de cara amunt en una piscina plena de pètals de rosa (la piscina és una piscina de joguina, si obres el pla) o compra una tapa de vàter i la col·loca sobre un plasma amb un vídeo de cel vist a les altures per simular que viatgen, mimosa a la mà i mirant per la finestra ovalada, al Tròpic. I pel camí explica que moltes coses (inclosos molts dels seus seguidors, fins a un 50% de falsos en el cas de gent com les Kardashian) de la vida d’aquests ‘influencers’ són mentida, però els diners (per a les empreses tecnològiques, per a la borsa, per a les marques) no ho són. No existeix, és clar, l’equivalent del rètol que avisava que la figureta de Superman no volava de veritat. I la gent vol viure aquesta vida: un estudi de Morning Consult revela que fins al 86% d’adolescents voldrien anunciar qualsevol producte mentre l’hi regalessin. Abans volies viure una vida de pel·lícula, però sabies que era això, una pel·lícula. Fins i tot es deia: «No ploris, només és una pel·lícula».

No ploris, només és Instagram

Els ‘influencers’ anuncien productes sense dir, tot i que se sàpiga, que els estan pagant per fer-ho i viuen vides sense viure-les necessàriament

El més llegit