La nit del 14 de febrer, mentre la seva gent celebrava la victòria de l’independentisme, Carles Puigdemont torçava el gest a Waterloo. No només perquè Laura Borràs arribava en tercer lloc, darrere de Salvador Illa i Pere Aragonès. El seu semblant torbat obeïa a altres raons. Que Junts per Catalunya collís un dels pitjors resultats del nacionalisme conservador no li treia el son. Ni tan sols la humiliació que suposava quedar per darrere dels venedors de pàtries d’Esquerra Republicana. Com sempre, o gairebé sempre, ell ho tenia tot previst. En cas d’haver guanyat, la victòria hauria sigut seva. Al perdre, la derrota era de Borràs, la candidata que ell no va estimar mai. Llavors, ¿per què arrufava les celles l’expresident? Perquè l’esquerra obtenia 83 diputats, una cosa que no havia passat mai. Per molt atrabiliària que sigui, la suma dels escons d’esquerra (o que es consideren així: el PSC, ERC, la CUP i els comuns) sumava 22 diputats més que el 2017.