Crec que no necessitem els manuals de filosofia per defensar les bondats de l’autocrítica. Ni tampoc per identificar la mediocritat, associada a la recerca d’excuses o culpables per justificar els errors propis. Però amb l’absència del primer i l’abundància del segon, ens surt un retrat bastant ajustat de l’actual panorama polític. Alguns exemples. Resulta espaterrant que la històrica patacada del PP i Ciutadans en les eleccions catalanes s’intenti despatxar per part dels seus principals damnificats –i responsables– com una suma de conspiracions externes, conjuntures adverses i errors d’altres en el passat. La decisió de Pablo Casado d’abandonar Gènova per trencar –diu– amb l’herència de la corrupció, és de rècord olímpic. Allà hi ha d’haver un pou insondable de desesperació. Quant a l’enroc de la direcció de Ciutadans després de dilapidar un milió de vots com si res, només s’entén perquè la factura dels errors d’Albert Rivera ara no la vulgui pagar Inés Arrimadas. Tot i que no sé si s’adonen que ridículs que semblen tots, bracejant en meitat de la inundació. Si ni així són capaços d’admetre que haver-se posat a la ultradreta els ha cremat, llavors és que ens prenen per talossos. Bon profit li faci.