Ciutat en flames

La nit refulgeix a la ciutat amb esclats d’apocalipsi zombi. Les flames ballen i el seu reflex giravolta a les façanes. Un plomall de negres columnes de fum s’eleva sobre els terrats del districte central. La raó ha sigut cancel·lada. Una ira cega i dispar s’estén per l’asfalt. Un raper compleix pensa a la presó per l’únic delicte dels que hagi comès que no hauria de ser delicte. Nois i noies heterogèniament furiosos cremen contenidors i vehicles, destrossen senyals, bancs, papereres i semàfors, rebenten aparadors, saquegen botigues, ataquen un diari en nom de la llibertat d’expressió. Un projectil disparat suposadament per la policia deixa bòrnia una noia. Una fúria híbrida rugeix. Després d’una dècada de calvari econòmic i social, de corrupció i desafiaments polítics irresponsables, de legions de joves condemnats a la desesperança; després d’una dècada ominosa ara coronada per l’emergència sanitària més greu coneguda i una altra catàstrofe econòmica; després de tot això els carrers estan regats amb combustible, llestos per a l’espurna. Un fil candent, un símptoma estremidor enllaça els esclats asimètrics de Barcelona, de Madrid, de Linares, de tantes ciutats. Patinades governamentals Els carrers cremen i els governs de coalició patinen, a Madrid i a Barcelona. Dins dels dos executius l’oposició emergeix sense pudor ni rubor. L’autooposició, el súmmum del caïnisme patri. A l’Executiu català en funcions, la paradoxa és insuperable. Els postconvergents, que manen a Interior des de la seva creació amb la sola pausa dels mandats de Maragall i Montilla, es tiren a sobre dels Mossos mentre les fogueres devoren la ciutat. El mateix conseller d’Interior s’afegeix als retrets. La policia que el Govern independentista publicitava fa només tres anys com a paradigma de cos modern, democràtic i eficaç, una estructura fonamental de la república pintada com una porta sobre un mur, avui és posada sota sospita pel mateix Govern, deixada a la seva sort, desdenyada com una joguina trencada. Pinça sobre ERC L’acrobàcia postconvergent és extraordinària. Els Mossos van ser instrumentalitzats abans –amb acarnissament inclement contra el ‘conseller’ Saura– i són instrumentalitzats ara. Avui, la pirueta de Junts és un moviment tàctic en la negociació independentista sobre el Govern de la Generalitat. ERC està sotmesa a turment per la tenalla que formen el centredreta de Puigdemont i l’anticapitalisme de la CUP. Una pinça forjada a compte dels Mossos que comanda aquell Trapero abans adorat a l’altar de les deidats indepes i avui secularitzat per la falta de fe que va mostrar en els judicis de l’1-O. L’acrobàcia és més que extraordinària, és gairebé sobrenatural. En la coalició del Govern central, la setmana va començar amb una baralla per tres lleis contra la discriminació. Potser la trompada de Cs i el PP en les eleccions catalanes pugui haver envalentit el PSOE i Podem. Com si creure grogui el rival els donés marge per entregar-se a la venjança interna. Com si això els pogués sortir gratis amb aquest mar de fons. Com si tot fos un innocu joc de taula d’estratègia. Com si les ciutats en flames no tinguessin cap relació amb la falta de diligència en la reforma de la llei mordassa promesa pel PSOE i Podem. Els carrers cremen i els governs patinen. La falsedat i la incapacitat de comprendre i manejar la realitat són un cop de manguera de querosè sobre la ciutat en flames.

Ciutat en flames

La policia que el Govern independentista publicitava fa només tres anys com a paradigma de virtuts, avui és posada sota sospita pel mateix Govern, deixada a la seva sort, desdenyada com una joguina trencada

El més llegit