Altre cop, el carrer encès. I un murmura cap a dins «una altra vegada», com si un contenidor en flames a la cantonada fos el més normal del món. El que faltava... pandèmia, toc de queda, cansament acumulat, incertesa, abraçades amputades, una crisi econòmica de mil dimonis i, de nou, la ciutat en doina, com quan la sentència del procés. Estem endormiscats sobre la boca del volcà. Els fils que sustenten la quotidianitat s’han tensat fins al límit, sobretot entre els joves, que veuen renéixer el lema dels anys 70, aquell ‘no future’ de la desesperança, al mateix temps que fa anys que el recel de la ciutadania més veterana fermenta en un cabreig colossal. Però no és amb llambordes i foc com se salvaguarda una causa legítima i irrenunciable. ¿Defensar la meva llibertat d’expressió carregant contra la teva? Així, no.