L’oportunitat de Salvador Illa

És improbable que Illa pugui presentar-se a la investidura. La presidència del Parlament recaurà en algú de Junts, que amb el reglament a la mà no li ho permetrà. Però encerta el líder socialista a reivindicar la seva victòria i a voler oferir una alternativa perquè Inés Arrimadas no ho va fer. Allà va començar el declivi de Ciutadans. És cert que Roger Torrent, president de la cambra catalana, tampoc l’hagués deixat perquè l’independentisme sumava majoria absoluta, però ella ni tan sols va fer el conat d’exigir-l’hi. I el pitjor va ser que després de la fallida investidura de Carles Puigdemont (30/01/18), quan JxCat i ERC van tenir el Parlament bloquejat durant mesos fins a l’elecció ‘in extremis’ de Quim Torra (16/05/18), la líder de Cs es va quedar muda. Una actitud incomprensible que després es va entendre bé amb la seva marxa de Catalunya. De nou tindrem un Govern independentista, i tot i que a ERC preferirien deixar fora Junts, no podran. Qualsevol altra combinació dependria del recolzament extern del PSC, cosa que suposaria ficar el ‘procés’ al congelador, exigència impossible d’assumir per als republicans. Ara bé, en el ball per a la investidura no podem descartar del tot que ERC, Junts i la CUP acabin ensopegant i anem a noves eleccions, però és poc probable. Hi ha massa càrrecs en joc. A més, Oriol Junqueras té una obsessió malaltissa amb els socialistes, als que intenta demonitzar a cada entrevista («són al costat de la repressió i s’alegren que jo estigui a la presó», repeteix de forma infantil). Està instal·lat en el ressentiment i continua sense assumir cap responsabilitat política pel succeït el 2017, malgrat que al llibre amb Marta Rovira reconeix que no tenien majoria social per a la independència i un munt d’errors més. ¿Llavors, per què ho van fer? Només el sentimentalisme explica que algú tan incongruent continuï obtenint una valoració pública tan alta. Enorme cansament El 14-F reflecteix un enorme cansament a la societat catalana per una suma de factors. Però el que ha provocat tanta abstenció no ha sigut la por de contagiar-se als col·legis electorals, sinó l’afartament polític i l’angoixa per la situació econòmica. Els pobres i les classes amb rendes mitjanes i baixes tenen preocupacions més urgents i no comparteixen la passió secessionista dels rics o acomodats. El resultat és que els partits independentistes han tret més diputats que el 2017, tot i que han perdut 680.000 vots. Les eleccions no anaven d’independència, sinó de si giràvem full al ‘procés’ per tornar a les coses que de veritat importen, o si prorrogàvem l’empantanegament. Ha sortit el segon, només que canviant el maquinista del tren cap al pròxim xoc. L’únic plebiscit del 14-F era pel lideratge entre Junts i ERC, que s’ha resolt novament en empat, però aquesta vegada amb un lleuger avantatge dels republicans. Tret de sorpresa, Pere Aragonès serà president. La diferència a l’oposició entre Illa i Arrimadas és que el socialista liderarà un espai constitucionalista més transversal des d’una fortalesa territorial que els taronges no tenien. Després de la debacle de Cs i PP, només queda el PSC. El seu perfil educat i moderat pot atraure votants que se senten orfes, desencisats pels partits que es diuen constitucionalistes, però que són molt lluny de la ultradreta de Vox. Tot i que Illa és un clar socialdemòcrata, pot actuar d’opció refugi de tots els moderats. És un ‘tarradellista’. O sigui, és més fiable que un ‘maragallista’. També pot pescar a les aigües del catalanisme, dels centenars de milers que aquesta vegada ja no han votat independentista i s’han quedat a casa. No és una dada menor perquè l’abstenció és el primer pas per després canviar de vot. La legislatura anterior va ser un fracàs al Govern, amb Torra de ‘president’, però també a l’oposició. Qui havia d’exercir-la va fugir i Cs va posar primer Lorena Roldán i després Carlos Carrizosa. El PSC tenia només 17 diputats i Miquel Iceta va estar a un pas d’anar-se’n al Senat. Illa ha tornat per quedar-se. Té una gran oportunitat de construir un lideratge sòlid i oferir una alternativa per a tothom quan l’independentisme, després d’una altra legislatura que a mitjà termini serà de confrontació, torni a fracassar en el seu objectiu autodeterminista.

El socialista pot construir un lideratge sòlid i oferir una alternativa per a tothom quan l’independentisme torni a fracassar en el seu objectiu autodeterminista

El més llegit