Votar el ‘pack’

Fa poc van ser les eleccions i les anàlisis es van omplir de lectures sobre el que hauria volgut dir la gent quan va anar a votar, perquè no n’hi havia prou que haguessin omplert les urnes amb els seus sobres. De la gent s’exigia una justificació, com si fos nul el vot que portés la papereta a seques i haguessin d’anotar-se a mà els desitjos que l’haguessin declarat nul legalment. Som pura contradicció i per això existeixen els analistes, per explicar el que voten els que voten i els que no, que van ser la meitat dels catalans. Aquest va ser el gran fet i qui sap si el precedent: que després de la participació més elevada vingués l’abstenció més elevada. És arriscat posar-se a interpretar els silencis, però alguns prenen aquest risc perquè no n’assumeixen cap més. Prediuen el passat i t’ho expliquen. Així va arribar la divisió per blocs, que redueix la societat entre els que passen, els que volen la independència i els que porten Espanya al cor. És un avenç: abans donaven dues trinxeres i ara en concedeixen tres, tot i que l’important no sigui el número sinó la lògica dels blocs. Com al Tetris, però amb vots. Als abstencionistes no els compten i a la resta el separen entre el ‘sí’ i el ‘no’ per molt que no es votés ni ‘sí’ ni ‘no’ sinó a una gamma de partits; de manera que els qui més presumeixen que defensen la democràcia acabaran per arraconar la representativa per admetre només la puresa referendària. Voler un referèndum no pot tornar en referèndum qualsevol elecció, perquè això equipara el votant de Junts per Catalunya amb el de la Cup i el del PSC amb el de Vox, i malgrat que al bloc oposat vulguin pensar que tots els altres són iguals, la realitat és que no ho són. Per sort. Existeix un interès a portar al límit la simplificació, però vam aprendre que la democràcia no era només votar, que, per descomptat, també és la gestió d’una diferència complexa. No és clar que reduir-nos a bàndols i instal·lar el discurs d’amb mi o contra mi millori la qualitat democràtica tan de moda ni, en vista del resultat, animi la participació. Bastanta simplificació suposa el simple fet de votar i haver d’elegir una papereta d’entre les que hi ha, que votar ja significa assumir renúncies, si rares vegades es comparteix completament l’ideari d’un partit. Votem pel candidat, per tradició, votem aquests per perjudicar aquells, per simpaties, per ideologia o per cansament. Pel que sigui. Però som conscients que, al votar, assumim aquesta papereta i el que impliqui. És la renúncia més gran i així succeeix sempre, per això resulta una decisió tan transcendent malgrat que un vot sol, agafat d’un en un, sembli tan poca cosa. El que vota Vox –i diumenge van ser 217.000 persones, una a una– recolza el seu ideari i el consolida, al marge que comparteixi o conegui el seu discurs per complet. No es pot ser de Vox per frenar l’independentisme i negar que s’és de Vox per la immigració. O al revés. La papereta és la mateixa: es vota el ‘pack’. I es vota, per la raó o per l’emoció, a favor del partit que porta dos diputats imputats per delictes d’odi, del candidat que desconeix el pressupost de la Generalitat, de la força que compara per sistema la immigració amb la delinqüència i que, l’endemà al matí del diumenge electoral, tractava com un home la diputada socialista Carla Antonelli. A aquest partit que nega la violència masclista i al qual, en un rampell electoralista, Pedro Sánchez va arribar a veure sentit de la responsabilitat abans que els vots desbordessin les urnes.

El més llegit