Si Salvador Illa va abandonar el Ministeri de Sanitat en plena tercera onada per acabar de líder de l’oposició a Catalunya, empatant a escons amb ERC, tot i que sense aconseguir igualar en vots o diputats Inés Arrimadas el 2017, l’èxit de l’operació sembla indiscutible. Si la jugada pretenia la presidència de la Generalitat, llavors més val reservar el confeti per a aquesta investidura socialista que el ministre José Luis Ábalos atalaia en un horitzó inevitable. De moment, l’únic cert és que, després d’un altre pesat ritual de festeig, repetirà un Executiu independentista, amb ERC en la presidència, Junts com a soci minoritari i una majoria augmentada al Parlament. Més que pertorbar l’independentisme, l’‘efecte Illa’ ha desnonat el centre dreta espanyol; literalment.

L’abstenció ha temptat tothom i encara més els votants no sobiranistes, però no ha alterat l’equilibri que explica la política catalana en l’última dècada. L’independentisme té majoria per governar, però no la necessària per a la unilateralitat. Els partits no independentistes no sumen per governar, però sí per bloquejar la independència. Mentre no s’accepti i s’aprengui a gestionar aquesta realitat, que no canviarà ni a curt ni a mitjà termini, tornar a votar per veure si surt el que cada un vol no ens traurà de la roda.

L’estructura de la realitat es manté inalterable. El rellevant ha sigut el canvi de la seva aparença. El PSC ja anava a ser, de llarg, el líder de l’oposició amb Miquel Iceta de candidat. Fer-ho com el partit més votat és el plus aportat per Illa, expandint el marge dels socialistes per explorar espais de transversalitat amb el nou Govern sobiranista. Les mútues necessitats d’estabilitat a Madrid i Barcelona, els vuit diputats que aporten els comuns i la necessitat d’Illa per obtenir resultats, si no vol que la seva victòria acabi resultant tan inútil com la d’Arrimadas, faran la resta.

El Govern serà una altra coalició entre ERC i Junts ja que tots dos saben que el primer és evitar la mútua destrucció, però la seva aparença també canvia. La presidència, amb el seu diferencial simbòlic i competencial, la detindran Pere Aragonès i ERC tot i que sigui per una majoria precària. Als republicans els passa el mateix que als socialistes: necessiten resultats. L’avantatge és que ara disposen d’una alternativa a l’esquerra, que podrien activar una vegada provat davant els seus que no hi ha manera amb Junts. La Catalunya postpandèmia planteja un repte descomunal de gestió. La inversió i despesa eficient dels milers de milions que arribaran d’Europa multiplicarà l’exigència del desafiament. Ja no es tracta únicament de si Catalunya té temps o paciència per a quatre anys més de ritualisme processista o per repetir les baralles de la coalició sobiranista de la legislatura passada. Si el Govern funciona de nou com els Roper, però sense la gràcia de Mildred i George, el país perdrà centenars de milions i el tren de la recuperació.