¿Una altra legislatura de bloc?

Les eleccions de diumenge permeten extreure sis grans conclusions, algunes de contradictòries. Una, que malgrat les alarmes per la pandèmia s’han celebrat amb normalitat. I la conducta dels votants sotmesos a llargues cues i el dels membres de les taules aguantant una dura jornada indiquen un gran sentit cívic. Segona, que el PSC torna a ser el primer partit en les eleccions catalanes i ho fa amb més de 50.000 vots d’avantatge sobre el segon, ERC, però empatat en nombre de diputats (33) per la llei electoral (espanyola i que el Parlament no ha canviat en 40 anys) que prioritza les províncies menys poblades. És un triomf de Salvador Illa i del PSC que revela a més un cert aval de l’electorat a la política de distensió de Pedro Sánchez. I el triomf del PSC és més rellevant que el de Cs fa quatre anys, ja que és un partit més consolidat i implantat en àmbit municipal i està al Govern d’Espanya. El PP i Cs pateixen, al contrari, una seriosa derrota. I una part dels seus vots –la dada més negativa de la jornada– se n’han anat a Vox, que irromp amb 11 diputats al Parlament. És un factor pertorbador que pot augmentar encara més la crispació política. Però, tercera conclusió (i primera contradicció): malgrat que el PSC guanya, l’independentisme conserva, i augmenta, la seva majoria absoluta (fins a 74 escons) i sobrepassa una mica el 50% si se sumen els vots del PDECat, que no ha aconseguit entrar al Parlament. Aquesta majoria impossibilita –tret de miracle– que Salvador Illa sigui president. Quarta, ERC ha aconseguit guanyar JxCat amb un diputat i 35.000 vots més, quan el 2017 JxCat només li’n va treure 13.000. I que ERC lideri l’independentisme és rellevant. ERC és avui menys unilateralista, vol negociar amb el Govern de Madrid (taula de diàleg) i va votar els Pressupostos de Sánchez, mentre que JxCat desqualifica la taula, va votar al costat del PP contra els Pressupostos i flirtejava a recuperar la DUI si l’independentisme passava del 50% dels vots. Cinquena, la participació electoral (53%) ha caigut molt respecte al 2017 (79%) i 2015 (75%), però menys respecte a la mitjana anterior. A part de la pandèmia hi ha hagut una menor afluència a les urnes. No és una dada positiva, però sí que indica una menor polarització social. Hi ha hagut menys mobilització (o entusiasme) independentista i encara menys mobilització (o por) dels no independentistes. Tot i que –compte– Vox ha aconseguit un vot de protesta similar al que es va veure a les eleccions espanyoles del 2019 i en les d’altres països europeus. Sisena, al final ERC torna a tenir la clau, aquella de la qual tant va presumir Carod-Rovira. ¿Quins pactes d’investidura i de govern voldrà? Aragonès va dir el diumenge que era un gran triomf independentista, però –gest de cautela– va proposar un govern més «ampli» amb JxCat, les CUP i els comuns. És improbable que ho aconsegueixi. JxCat i els comuns s’han declarat incompatibles. I JxCat, a més d’haver d’investir Aragonès, amb la qual cosa Puigdemont perdria l’arma de la dissolució que va tenir la passada legislatura, veuria minvar la seva influència a la Generalitat per la presència dels comuns. Aragonès va insistir també a excloure qualsevol pacte transversalment i específicament amb el PSC. Podria doncs haver d’anar de cap a una negociació aspra només amb JxCat i les CUP. I JxCat pot jugar amb la repetició electoral ja que només ha perdut davant ERC per un escó i pels vots fugits al PDECat. A més, Catalunya necessita –ERC ho ha reconegut– un pacte amb recolzaments més amplis si vol parlar amb autoritat i ser escoltada. Una majoria de 74 escons (ERC-JxCat-CUP) dona dret a governar –que no és poc– però no a exigir i aconseguir canvis constitucionals rellevants. I, tot i que l’independentisme sembla oblidar-ho sovint, tenir el recolzament del 48%, o del 51%, dels catalans no permet parlar en nom de l’altre 50%. El 50% de l’independentisme no pot ser menystingut, com fa la dreta espanyola, però tampoc és tot Catalunya. Per això –les dificultats amb JxCat i els límits del 50%– tampoc és descartable, tot i que menys probable, que al final anem a una investidura més transversal que no necessàriament comporti un pacte de govern. ¿Pot el PSC votar la investidura d’Aragonès com ERC va fer amb la de Sánchez? Avui sembla improbable. ERC i el PSC haurien de parlar i Aragonès no ha començat per aquí. El primer indici, potser el definitiu, el tindrem abans de 20 dies amb l’obligat pacte per escollir el nou president del Parlament. Serà el primer acte de la legislatura.

¿Una altra legislatura de bloc?

ERC no pot ignorar que el 50% de Catalunya és molt, però no permet parlar en nom de tot Catalunya

El més llegit