Escric a favor d’un país sòlid on la llengua pròpia no és una arma llancívola sinó l’òrgan vital per continuar essent un país. Un país on les desigualtats no s'acreixin fins a un límit intolerable, si és que hi pot haver límits tolerables per a la pobresa. Un país que pugui decidir el seu futur (i què fàcil que és dir «decidir» i dir «futur», sense saber de vegades què volem dir) a través de consensos i de respectes, però sense defallir en un afany de continuïtat de la cultura, del paisatge i de la manera d’habitar-lo.