Les insistència de Pablo Iglesias per agradar als polítics independentistes, a qui mai critica, mentre que sempre arremet contra la democràcia espanyola, és desconcertant. Ho ha fet una altra vegada aquesta setmana en un mitjà sobiranista com el diari ‘Ara’, i recentment al programa ‘Salvados’ de La Sexta. És una actitud cridanera per moltes raons. És impròpia d’un vicepresident del Govern, que sense abandonar el seu dret a la crítica hauria de mesurar millor les seves paraules. També perquè ell sap que Espanya està considerada, en els rànquings internacionals, com una de les 20 millors democràcies del món, per sobre de França o Itàlia. Imperfecta, sens dubte, millorable, també, però res li permet afirmar que «no vivim en una situació de plena normalitat política». La seva insistència a complimentar personatges com Carles Puigdemont, a qui va equiparar amb els exiliats republicans perseguits pel franquisme, resulta tan infame com incomprensible perquè amb això Iglesias no es fa cap favor. No només apareix com un governant deslleial i inoportú, posant-se en aquests moments al costat de Rússia, sinó com un idiota polític, com un enemic de si mateix.