Entrar al món dels lemes electorals és una de les poques alegries de la campanya. Deixar-te seduir per les idees que algú va trobar extraordinàries en una reunió fa mesos o, simplement, deixar-te gronxar per totes les frases que ni tan sols són frases, sinó bales que se suposa que han de penetrar al cervell del votant. O passar una estona distreta analitzant els ingredients de la píndola. No hi ha programa, sinó aquesta identificació senzilla, una pulsió, fins i tot en el cas del PDECat, que diu «Si t’ho penses», és a dir, si no et deixes portar per la passió puigdemontista, tot i que hauria sigut millor un «Si t’ho repenses».