Última hora de la tarda. Comença a apagar-se el dia i s’encenen, a salts, els fanals. Surto del cine. Camino carrer avall. Al meu cap, encara, la música de Brassens: “Un petit coin de parapluie/ contre un coin de paradis”. A poc a poc va passant del cap als llavis. M’atreveixo a cantar-la, tot just un murmuri. I com volent regalar-me l’escenari adequat, comença a ploure. Pluja fina. Accelero el pas i s’accelera, a la vegada, el ritme de la pluja. Les gotes, amb força, sobre el meu cap. Rellisquen pel meu front i desemboquen a la punta del nas. Em dic que és igual, que no hi ha rentat que valgui. Que per molt que s’entossudeixi el núvol que descarrega, no aconseguirà esborrar les imatges que, al costat de la cançó, han quedat gravades a foc –a foc i aigua– a la meva memòria: Pasqual Maragall i Sílvia Perez Cruz cantant (¡i ballant!) junts, a la sala de l’antiga casa familiar; al seu costat, Diana Garrigosa (el pròxim dimecres es complirà un any de la seva mort; per a ella, el meu carinyós i agraït record), lúcida i valenta, sembla feliç; Lluna Pindado, la Lluna de Roquetes, ara adulta i actriu, acompanya al piano ‘Le parapluie’, que Maragall recorda nota a nota, paraula per paraula.