Aquest article podria començar de tres maneres diferents, i totes ens portarien al mateix lloc. Podria començar parlant de la influència que continua tenint David Bowie cinc anys després de la seva mort, tant pel que fa a la música com amb la seva actitud reflexiva sobre el món. També podria parlar de l’emergència de narcisisme més superficial en l’era de les xarxes socials, una mena de nihilisme per sobreexposició. I finalment podria fer una reflexió més personal, amb una barreja de nostàlgia i orgull generacional. Al final, però, avui sempre acabaria parlant d’un músic: Steven Wilson.