Quan Zadie va trobar Sèneca

És curiós que gairebé no puguis xerrar ni amb els teus amics en un bar, però que estrenyis llaços amb colles de fa gairebé dos mil anys que parlen i discuteixen en pòrtics. Un dia quedo per prendre un ‘chupito’ de cicuta amb gínger amb Sèneca, un altre passejo amb Epictet i al següent acosto broquetes a la foguera del campament de guerra amb Marc Aureli. Sempre he tingut ocurrències que sintonitzaven amb les seves, com quan, sent un nen profundament obsessionat amb el Gran Tema, vaig arribar a una conclusió vagament estoica i molt repel·lent: «Hi ha una única certesa, ens morirem, i un únic consol: no serem els únics». No soc tampoc l’únic que, en temps de confinaments, renúncies i pèrdues i desitjos frustrats, troba consol en els filòsofs estoics. Abunden les reedicions de tots ells (especialment de les Meditacions de Marc Aureli) i, de fet, Taurus acaba de publicar Lliçons d’estoïcisme, de John Sellars, un manual per a no-tan-dummies. En males mans, els estoics semblen xerrameca barata decoach xerraire, autoajuda amb coartada intel·lectual, però fins i tot la paranormalment intel·ligent Zadie Smith reconeix al seu recent llibret d’assajos pandèmics que l’havia ajudat llegir-los durant el primer confinament. No és estrany, si partim del fet que ells van explicar que gran part del nostre sofriment és per la nostra manera de pensar. Que no s’ha de témer o queixar-se, perquè tot el que succeeix o bé és suportable o bé ets incapaç de suportar-ho. Que res depèn tant de les coses que passen, sinó de com les encaixem. Que cal centrar-se en el que podem controlar: judicis, impulsos, desitjos. Que no dominem el nostre destí, però el destí actua a través de nosaltres: som actors d’una obra que no hem escrit, però que podem interpretar bé. Fins i tot ens farà menys por la mort, si assumim que no som tan importants: a la nostra esquena i per davant només hi ha eternitat sense nosaltres. Etcètera. A la novel·la Stoner, al protagonista li diuen: «El senyor Shakespeare li parla a través de 300 anys, senyor Stoner, ¿l’escolta?». Els estoics ens parlen a través de gairebé dos mil febrers de sol i ombra, mort i vida. ¿Ens calmem, obrim una cervesa i els escoltem?

Quan Zadie va trobar Sèneca

O el perquè de tants llibres de filòsofs estoics de l’antiguitat durant aquesta pandèmia

El més llegit