M’agradaria abundar, si m’ho permeten, en un assumpte del qual ja es va ocupar dissabte passat en aquest mateix diari el meu col·lega i company (al teatre, com en aquestes pàgines) Carles Sans, al seu article ‘Els mitjans i la por’. Assumeixo que és, precisament, l’especial sensibilitat que ens proporciona el nostre ofici comú (se’n digui olfacte, se’n digui deformació professional) la que ens fa coincidir en l’observació del fenomen. Confesso que feia setmanes que li feia voltes a l’assumpte i considerant fins a quin punt mereixia una reflexió pública en aquesta columna. Carles Sans, amb triple velocitat i diligència (jo viatjo a peu, ell en ‘tricicle’) se m’ha avançat i me n’alegro. Això em permet pujar al carro de les seves consideracions i avançar amb ell uns metres pel mateix camí.