En alguns moments de la meva vida m’he sentit identificada amb una divertida escena de la pel·lícula ‘Millor, impossible’. Jack Nicholson, que encarna un individu bastant odiós que pateix diversos trastorns de personalitat, recorre a gambades els carrers de l’Upper East Side de Nova York, irromp com un cicló a la consulta del seu psicoanalista, ignorant diversos pacients atònits que esperen a la sala d’espera, entra sense trucar a la sala on el professional atén una altra persona, es planta davant ell i li crida un histriònic: «¡Socors!».