Les xifres parlen per si soles. L’any 2016 es van dur a terme a Catalunya uns 14.000 desnonaments i en només un 12% dels mateixos es va requerir la presència de les forces policials. L’any de la pandèmia, la xifra oscil·la entorn dels 4.000, una notable disminució que, no obstant, no ha evitat l’augment progressiu del percentatge de «llançaments» a càrrec dels Mossos. Això ens dona una idea de la creixent crispació entorn dels desnonaments, en uns moments en què la precarietat de les famílies en risc d’exclusió ha crescut de manera exponencial. Les detencions efectuades a causa d’aquestes intervencions també han pujat: s’han fet tres vegades més arrestos el 2020 que el 2016.

En la problemàtica de la crisi habitacional es barregen aquells que es veuen afectats pels impagaments de lloguers o d’hipoteques amb què han ocupat vivendes a partir de casuístiques molt diverses que poden concretar-se en tres tipologies. La dels col·lectius okupes que s’apoderen d’espais abandonats a partir d’una convicció ideològica; la de grups mafiosos organitzats que utilitzen les vivendes com a nucli d’una activitat delictiva (com va passar al Raval el 2017 o recentment a Poble Sec o Sants); la de famílies sense sostre on albergar-se que ocupen un espai com a última solució vital; i, en menor mesura, segons els experts, aquelles ocupacions que suposen un flagrant delicte d’usurpació del dret a la propietat, amb pràctiques fraudulentes com el pagament d’un hipotètic lloguer al legítim propietari o la contractació espúria d’assegurances de vivenda. Els casos dels quals es fa eco el reportatge del PERIODICO ofereixen una perspectiva global de la qüestió, tant des de la perspectiva socialment més dramàtica com de la que afecta persones que veuen envaïda la seva intimitat per la intrusió d’habitants que amenacen el seu estil de vida o, pitjor encara, que exigeixen rescat per un immoble del que són legítims propietaris. Davant l’auge d’aquests episodis, la policia catalana està duent a terme una auditoria interna per procedir en conseqüència i en virtut de les diferents tipologies de l’ocupació.

Les dades de l’Ajuntament de Barcelona avalen el fet que una gran majoria de les ocupacions es refereixen a famílies que, després de periples que passen sovint per lloguers en habitacions infames o per altres tipus de precarietat vivencial, acudeixen com a recurs final a l’ocupació a través d’organitzacions criminals organitzades que proporcionen les claus. En aquest sentit, entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) o el Sindicat de Llogateres adverteixen que no s’hauria de criminalitzar aquest col·lectiu vulnerable sinó les màfies que s’aprofiten de la seva fragilitat. L’especulació immobiliària (amb la majoria de pisos ocupats propietat de bancs o de fons voltor) està en el fons de l’assumpte i només tindrà aparences de solució, segons les entitats, a través d’una regulació efectiva del preu, d’un lloguer social efectiu i real, de la no-discriminació de minories en l’accés a la vivenda i de l’augment del parc de vivenda protegida, ara com ara escàs. Convé posar l’accent en la problemàtica específica de l’exclusió social i actuar decididament. I ser contundent amb la resta de casuístiques.