L’inesperat, per Lucía Etxebarria

Va néixer el 1949, just nou mesos després que el seu pare, tinent coronel, tornés a casa. El van anomenar Francisco en honor al ‘generalísimo’. Es va casar el 1945 amb una noia que havia acabat recentment el Servei Social Femení de la Falange. Anhelaven una família nombrosa, pilar bàsic del règim franquista, que era «el natural», segons els havien dit. Però no va poder ser perquè gairebé no mantenien relacions sexuals. Ella només s’atrevia a parlar-ne amb el capellà, que li aconsellava paciència i resar molt. El 1981 arriba el divorci a Espanya. El Paco i la Carmen no es plantegen divorciar-se, ningú del seu entorn ho fa. Però se separen de fet, tot i que continuen celebrant junts les festes de Nadal. Fins i tot, de vegades, van junts a missa. Al Paco mai se li hauria acudit que als 50 anys s’enamoraria. Creia que això només passava a les novel·les de Corín Tellado que llegia la seva dona. Tampoc hauria imaginat que seria algú 15 anys més jove, i moltíssim menys un home. Ho van portar en secret. Vivien junts, sí, però per al seu entorn, el Ramón era l’assistent domèstic del Paco, que explicava que no sabia cuinar, planxar i netejar i que, per respecte a la seva senyora, preferia no tenir cap altra dona interna a casa. «La seva història» A poc a poc, amb el temps, el Paco i el Ramón es van anar construint un petit entorn privat d’amics que sí que coneixien «la seva història». Amb ells organitzaven sopars, se n’anaven de copes i de vegades de viatge. Però per al seu fill, per a la seva dona i per als seus germans, el Paco era un senyor separat i heterosexual. No va ser fins al 2020, ja amb 80 anys, quan el Paco es va adonar que vivia amb un home amb qui havia viscut durant 30 anys però amb qui encara no havia celebrat el Nadal (perquè encara el passava amb la seva dona i el seu fill), amb un home que no heretaria res d’ell (perquè ho heretaria el seu fill). No va ser fins que va arribar la pandèmia que el Paco va tenir claríssim que tothom es pot morir d’un dia per l’altre, però que ell tenia més possibilitats que els altres. Llavors va iniciar un tràmit de divorci exprés i, per a enorme sorpresa de tothom, es va casar, pràcticament després del confinament, en una cerimònia a la qual només van assistir els nòvios i dos testimonis. L’11 de gener, el Ramón es va despertar marejat i confús, deia que li faltava l’alè, que li feia mal el pit. De camí al lavabo, es va desmaiar. Van avisar l’ambulància, però el carrer estava tallat per culpa de la neu i el servei va trigar gairebé una hora. El Ramón va morir camí de l’hospital. El Paco mai hauria esperat que fos ell, finalment, qui heretés de la seva parella. En la seva desesperada necessitat de tenir-ho tot sota control, se li va oblidar que cal deixar sempre lloc obert a l’inesperat. La presència pròxima de la mort va inspirar el Paco a posar la seva vida en ordre i a ser fidel a si mateix, però no va poder preveure que en realitat la mort no venia a buscar-lo a ell. Almenys el Ramón va morir feliç i segur de l’amor del Paco, que li agafava la mà i sabia, perquè l’hi havia dit al casament, que va morir estimant-lo més encara que el primer dia. PS: Aquesta història és real punt per punt. Només he canviat els noms.

El més llegit