La setmana anterior vaig anar tres vegades al teatre. Vaig veure la divertida adaptació de la novel·la de Santiago Lorenzo ‘Los asquerosos’, amb Secun de la Rosa i Miguel Rellán; vaig assistir al Teatro Real de Madrid a l’estrena de l’excel·lent espectacle de dansa de la companyia jove IT de l’Institut del Teatre; i diumenge vaig rematar veient al Ballet Nacional d’Espanya. El seu nou director, Rubén Olmo, ens va oferir un programa dels que escassegen: més de 30 persones sobre l’escenari, inclosos músics en viu; fastuosos canvis de vestuari; coreografies clàssiques i actuals perfectes. En suma, dues hores d’emoció i gaudi. Vaig sortir fortificada. El flamenc, malgrat ser el nostre gènere musical més fèrtil i conegut, per alguna raó no és gaire present en els mitjans i cal sortir a buscar-lo. I no obstant, quan poso la ràdio i per atzar sona, se m’adhereix a la pell, com si aquests ritmes i aquestes veus m’apel·lessin directament. Per cert, al febrer el Ballet Nacional d’Espanya estarà a Terrasa. Qui pugui assistir-hi, no s’ho perdi. Participar en els rituals ancestrals que són el teatre de paraula, la música i la dansa és vigoritzant per a l’ànim, estimula la ment i apaivaga el cor. I més en aquesta pandèmia que ens aïlla.