Cultura en temps de pandèmia

El fulgor d’una bengala

Un llibre, un quadro, el moviment dels ballarins, la veu dels actors i actrius, el so de violoncels, fagots i violins equivalen avui a rebre una carta manuscrita en una costa deserta

La setmana anterior vaig anar tres vegades al teatre. Vaig veure la divertida adaptació de la novel·la de Santiago Lorenzo ‘Los asquerosos’, amb Secun de la Rosa i Miguel Rellán; vaig assistir al Teatro Real de Madrid a l’estrena de l’excel·lent espectacle de dansa de la companyia jove IT de l’Institut del Teatre; i diumenge vaig rematar veient al Ballet Nacional d’Espanya. El seu nou director, Rubén Olmo, ens va oferir un programa dels que escassegen: més de 30 persones sobre l’escenari, inclosos músics en viu; fastuosos canvis de vestuari; coreografies clàssiques i actuals perfectes. En suma, dues hores d’emoció i gaudi. Vaig sortir fortificada. El flamenc, malgrat ser el nostre gènere musical més fèrtil i conegut, per alguna raó no és gaire present en els mitjans i cal sortir a buscar-lo. I no obstant, quan poso la ràdio i per atzar sona, se m’adhereix a la pell, com si aquests ritmes i aquestes veus m’apel·lessin directament. Per cert, al febrer el Ballet Nacional d’Espanya estarà a Terrasa. Qui pugui assistir-hi, no s’ho perdi. Participar en els rituals ancestrals que són el teatre de paraula, la música i la dansa és vigoritzant per a l’ànim, estimula la ment i apaivaga el cor. I més en aquesta pandèmia que ens aïlla.