Tancant el cercle (de lectors)

Aquests dies llegeixo molt i escolto la cançó ‘I read a lot’. En aquest tema, Nick Lowe explica que llegeix molt, «i no només revistes», des que es va quedar sol, des que ella no hi és, i potser no tingui res més, però sí temps. Se suposa que a ell l’ha deixat la seva dona, però la cançó es pot interpretar d’una altra manera. Diuen les vendes a les llibreries que a la gent li ha donat per llegir, en aquests temps de confinament intermitent i restriccions Guadiana. A alguns, com a mi, ens ha donat per pensar per què llegim i fins i tot quan vam començar i per què. Vet aquí una clau: Círculo de Lectores. Els meus pares van arribar a Barcelona, procedents d’un poblet de Lugo, el 1974. Al maleter del seu Seat 850 no portaven llibres, sinó algun plat Duralex i algun pollastre plomat. Aquestes prestatgeries que van collar a la paret les van omplir amb el que compraven a Círculo de Lectores i, diria més, els volums creixien als prestatges a mesura que creixia el seu benestar, trobaven el seu lloc en aquesta petita biblioteca casolana a mesura que els que s’asseien en la nova vida eren ells. Confiaven en aquest capital simbòlic, en el qual el meu futur estava lligat al d’aquesta biblioteca. No és una aposta infal·lible, però en el meu cas (aquí em tenen) va funcionar. Potser els van convèncer aquests anuncis que Círculo de Lectores emetia a principis dels anys 80: «¿Coneix vostè algun instrument millor amb què proveir els fills per al futur?». O potser quan l’actor José Sacristán va protagonitzar un anunci de captació de socis en el qual apareixia disfressat de Valle-Inclán o de Quevedo i explicava que ell mateix havia sigut comercial porta a porta. Tot això es pot repassar al llibre Círculo de lectores. Historia y trascendencia de un proyecto cultural, de Raquel Jimeno, que ha editat recentment Ampersand. Círculo de Lectores va aparèixer a l’Espanya de 1962, quan fins a un 10% de la població no estava alfabetitzada i on hi havia més ganiveteries que llibreries. En un inici, va servir per cobrir aquest escassíssim circuit (zones on la gent no tenia llibreria on anar), però també per calmar inseguretats i vergonyes: entrar en una llibreria, tot i que en tinguessis una al costat de casa, era més estrany que posar un peu a la Lluna (¿què hi puc comprar?, ¿em miraran malament quan triï el que no toca?, ¿és que puc tocar els llibres?). El 1970, Círculo de Lectores ja comptava amb un milió de socis i fins a 5.000 proveïdors que porta a porta captaven nous amics, estenien el catàleg per escollir, portaven els llibres, eren com de la família: «Aquests amables intrusos», com els va definir Montalbán. Quan les dones no podien ser titulars d’un compte bancari, Círculo permetia pagar la quota en efectiu, així que van ser tantes les que es van fer sòcies que fins i tot els anuncis eren en femení, dirigits a elles. La figura més important del projecte, que tancaria el 2019, va ser Hans Meinke. Explica aquest visionari que una vegada es va fer passar per comercial i va trucar a la porta d’un pis de Ciutat Meridiana. Li va obrir un paisà que va escoltar atentament què havia d’oferir-li. Quan va acabar, l’individu ja era un client: volia fer-se soci. Meinke li va estendre el formulari perquè l’omplís i, a la casella de la rúbrica, el nou soci va firmar així: XXX. Tres creus. Círculo no podia acceptar gent analfabeta. «¡Però és que ho faig per a les meves filles, perquè tinguin una vida millor que la meva!», va dir el tipus. Explica Meinke, i ho recull el llibre de Raquel Jimeno, que van fer els ulls grossos. Com aquella vegada, moltes, i com aquestes filles, per sort, encara més. Cada vegada que sonava el timbre, es podia despertar un lector.

Tancant el cercle (de lectors)

L’obra ‘Círculo de lectores. Historia y trascendencia de un proyecto cultural’ repassa la trajectòria d’aquest fenomen cultural que va finalitzar el 2010

El més llegit