La pujada de gener del Barça

Hi va haver un temps en què avorrir-se era una cosa normal. La gent badallava durant tot el matí i tota la tarda. Únicament, molt de tant en tant, s’esdevenia una cosa que mereixia l’atenció necessària per ser explicada després. Aquest món va morir en favor de l’espectacle continu que vivim avui dia alimentat sense treva amb històries sorprenents mai vistes ni explicades, com que a l’hivern fa fred i a l’estiu, calor. O que després de la nit arriba el dia i, després, la nit una altra vegada. Els periodistes expliquem aquests contes meravellats, acompanyats de gràfics i condimentats amb enlluernadores expressions de sorpresa i incapacitat per contenir l’emoció. El que calgui per mantenir desterrat el tedi. Tot i que per a això sigui necessari mostrar-se atònits després de descobrir –¡increïble!– que una mà té cinc dits o que l’aigua és mullada. Connectem en directe amb el nostre reporter a peu de platja: ¿És cert que l’aigua és mullada? ¡Efectivament, ho és! Pólvora mullada Les eleccions del Barça arribaven per complir l’obligat manament d’entretenir-nos i amenitzar-nos unes setmanetes. Negat el pa del futbol ens conformaríem per un temps amb la sal dels despatxos. No ha pogut ser. Pólvora mullada. Ni narrant amb la màxima tenacitat l’evolució dels tres candidats a president es podrà esvair l’ensopiment d’aquesta cursa electoral. Una campanya per presidir un club de futbol està pensada per dir un dia que tens un projecte, el tinguis o no, i que és diferent del dels altres. I ja està. Pronunciada aquesta frase, amb solemnitat si el candidat en sap de posada en escena o com un tràmit administratiu si és menys virtuós que un maniquí, totes les altres coses consisteixen únicament a allargar els dies acompanyats de presentacions ben dissenyades i buides de contingut. Però a l’ajornar-se la data de votació se’ns va acabar el farcit previst. Així que ens ha quedat la campanya més avorrida de la història. Ni tan sols forçant imatges del tipus ‘El bo, el lleig i el dolent’ per explicar els tres candidats hi ha manera que això rutlli. Tocava buscar una altra pista on poder ballar. I l’hem trobat. La música que sona és la de l’última memòria econòmica del Barça. Una radiografia d’un club remenjat pel deute a curt termini, sense diners a la caixa per tornar-lo i gestionat amb un criteri de prudència de més aviat poques exigències. Més enllà de les promeses A qui l’avorreixin els números, una advertència: les memòries econòmiques no expliquen només el passat del club. Del pretèrit s’observa el que es va fer i la seva evolució. Però el veritablement rellevant del document és que també ens explica el futur a partir del present. I mostra les possibilitats econòmiques reals en les quals podrà moure’s de veritat el Barça, prometin el que prometin i subhastin el que subhastin el trio de candidats que aspiren en aquests moments a presidir-lo. Tinguin clar el següent: si vostè és del Barça, no s’avorrirà en absolut. Paraula. Sàpiga també que això no vol dir que es diverteixi. La memòria econòmica no convida a tenir-hi gaire fe. El camí, més que una pujada de gener, és un port de primera categoria.

La pujada de gener del Barça

Si vostè és culer no s’avorrirà de cap manera, tot i que això no vol dir que es diverteixi

El més llegit