Quan es va anunciar la candidatura del socialista Salvador Illa el 30 de desembre passat es va aixecar un clamor entre els altres partits, exigint-li la immediata renúncia al Ministeri de Sanitat. El van acusar que utilitzaria el càrrec per al seu benefici electoral fins a l’inici mateix de la campanya. El seu paper com a ministre era un actiu i desitjaven que dimitís al més aviat possible. Fins a aquí, lògic. Dimarts va cessar en el càrrec després d’assistir a l’últim Consell de Ministres i els seus rivals l’han deixat com un drap brut per deixar el lloc enmig de la terrible tercera onada, mentre el qualifiquen com el pitjor ministre de Sanitat de la UE. És evident que les dues coses alhora no poden ser certes. No s’entén que havent-ho fet tan malament com diuen ara li retreguin que abandoni el càrrec quan setmanes enrere li reclamaven al contrari. Aquesta suma d’incoherències que comparteixen PP, Podem, ERC, Cs, Junts, CUP i Vox contra l’exministre revela que a la campanya per al 14-F només hi ha un candidat de veritat a presidir la Generalitat i que la resta són figurants.