Comencem una nova campanya electoral en un clima social dens i carregat. El malestar, la irritació i la preocupació de la societat planen en l’ambient. Es tracta, òbviament de la Covid i els seus impactes sanitaris, econòmics i socials, però també d’alguna cosa més. Catalunya continua empantanegada encara en les greus conseqüències de la crisi de la tardor de 2017, fent pràcticament impossible el bon govern. El risc de tenir emprès el camí de la decadència es palpa i un cert pessimisme col·lectiu ho contamina tot. El desgavell d’aquestes últimes setmanes, amb la convocatòria electoral forçada pel TSJC, ens ha recordat que encara ho podem empitjorar. I a curt termini no podem esperar gaires canvis espectaculars. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions, la governabilitat del país continuarà sent difícil; la Covid i els seus impactes encara duraran i la fragmentació parlamentària, la polarització i les conseqüències de la judicialització del conflicte polític, amb presos i causes judicials en marxa, es mantindran. La veritat és que hem de ser modestos en les nostres expectatives a partir del 14 de febrer. Ara bé, en aquest escenari certament escèptic és raonable que aspirem almenys a algunes coses dels que seran els nostres representants.