La pandèmia no només ha posat en perill la nostra salut física. La seva crueltat, la seva durada, el seu tractament a base de confinaments, està tensant tots els ressorts de la societat, des dels més personals –la capacitat individual de fer front a la por, a la solitud, a la dificultat de les trobades– fins als més col·lectius, com la capacitat d’aguant i funcionament del sistema sanitari, del sistema educatiu, de l’economia, de les instàncies polítiques. Una revisió a fons, una auditoria, per dir-ho així, que posa al descobert les errades d’un conjunt d’institucions que, en etapes normals, ens semblaven relativament correctes. És, potser, l’únic bo que podrem obtenir d’aquest malson: ens ha posat davant el mirall com a individus i com a societat; i estem descobrint les nostres arrugues, les nostres calvícies, les nostres grassors i primeses. De vegades, fins i tot, els nostres parracs, on estimàvem portar elegants vestits. Tot allò que quedava ocult quan davant el mirall componíem la nostra millor cara. És en les situacions límit quan es descobreix la fermesa de les persones i la de les nacions.