Espanya i el mirall italià

Itàlia és famosa per la seva gran inestabilitat governamental, que l’ha arrossegat a greus problemes econòmics. Té, per exemple, el deute públic més alt de la UE. No obstant, Itàlia és massa gran per ser rescatada, i el BCE –presidit llavors per l’italià Mario Draghi– va comprar el 2012 molt deute italià (més que espanyol) per salvar l’euro. Però Itàlia no havia de continuar instal·lada en la inestabilitat. Fracassat el referèndum de Renzi (2016) i després d’un Govern Conte 1, d’aliança entre l’M5E de Beppe Grillo (populista de centreesquerra) i la Lliga de Salvini (populista de dretes), el Govern Conte 2, format el 2019 per una aliança entre l’M5E i el Partit Democràtic (socialdemòcrata), garantia estabilitat i, després del nacionalisme antieuropeu de Salvini, generava esperances a Brussel·les. Polític pragmàtic Itàlia semblava ben encaminada i Conte, un polític pragmàtic, sense història i propulsat per l’M5E, tenia popularitat (la seva aprovació mai va baixar del 50%) i era ben vist a les capitals europees. Conte va tenir bastant a veure amb l’aprovació del pla europeu de recuperació de 750.000 milions, dels quals Itàlia rebrà (entre préstecs i subvencions) 200.000 milions davant els 140.000 d’Espanya. Aquests ajuts, més el recolzament del BCE i la lluita contra la pandèmia, feien molt recomanable l’estabilitat governamental. Però Itàlia és Itàlia i ara Itàlia Viva, una petita escissió, capitanejada per Renzi, del Partit Democràtic, ha retirat el seu recolzament a Conte. I aquest, abans de perdre aquest dimarts una votació parlamentària clau, ha optat per dimitir i demanar al president de la República un altre mandat per trobar nous aliats i formar el Govern Conte 3. Però pot no aconseguir-ho i no es poden descartar unes noves eleccions, cosa que seria dolent per a Itàlia (Salvini podria tornar) i faria perillar molts equilibris europeus. En la crisi del 2008, la prima de risc italiana, que mesura la seva solvència als mercats, sempre va ser una mica millor que l’espanyola. Ara és al revés. La prima espanyola (diferencial del bo a 10 anys amb l’alemany) era ahir de 0,63, gairebé la meitat de l’1,20 d’Itàlia. I les maniobres de Renzi ho poden complicar tot si Roma segueix sense un Govern estable. Tensions a Espanya Allò d’Itàlia també explica moltes de les coses que passen a Espanya. El Govern de Sánchez amb Podem genera moltes tensions. Per Iglesias i perquè Podem «necessita progressar» per entendre l’imperatiu europeu. Sense els ajuts de Brussel·les i Frankfurt (BCE), la crisi econòmica seria catastròfica. I no podem rebre 140.000 milions, més les compres de deute del BCE, fent més cas als experts de Podem que als del BCE o la Comissió. Per això Podem gesticula «a l’esquerra» i Pablo Iglesias –nerviós– diu bestieses a l’equiparar Puigdemont amb els exiliats republicans que van fugir d’Espanya el 1939. Però fins ara no ha anat més enllà. Per a Pedro Sánchez, Iglesias és molest. Li resta credibilitat en el món empresarial –necessari per sortir de la crisi– i a Europa. Però Iglesias va fer possible el Govern actual i els pressupostos. I sí, insisteix que Podem només ho faria millor, però no fa de Renzi i no apunyala mortalment el Govern. Comparant-lo amb Renzi –fins fa poc un honorable primer ministre– podríem dir que gairebé es comporta com un polític responsable. Qui no vulgui avui inestabilitat italiana i noves eleccions ho ha de tenir en compte. Una altra cosa passaria si Rivera no hagués perdut el cap el 2019.

Espanya i el mirall italià

Mentre que Renzi ha apunyalat el Govern Conte, Pablo Iglesias esgarrapa, però manté, el Govern Sánchez

El més llegit