El veí Portugal

Espanya tendeix a mirar amb certa suficiència el veí Portugal, més petit i menys ric. Però Portugal juga avui un paper rellevant –superior al seu pes real– en l’escena internacional. António Guterres, secretari general de l’ONU, és portuguès, com Mário Centeno, que va ser fins fa poc president del Consell de Ministres d’Economia de l’Euro, el càrrec al qual després va aspirar sense èxit Nadia Calviño. I això malgrat que Portugal va ser un país rescatat després de la crisi del 2008. Portugal també té avui una política molt menys tensa que la nostra. Prova: les eleccions presidencials de diumenge passat. A Portugal el president de la República no té la mateixa rellevància que a França, però si poders importants: vetar lleis, nomenar el primer ministre i dissoldre el Parlament i convocar eleccions parlamentàries. Diumenge els portuguesos van elegir per a un segon mandat Marcelo Rebelo de Sousa, un professor de Dret de 72 anys, que va liderar fa anys el conservador PSD (va ser un dels seus fundadors després de la revolució dels clavells) i es va retirar després de la política i es va convertir en un apreciat participant en programes de televisió. Anys després va guanyar les presidencials del 2016. El més notable és que Rebelo de Sousa, molt popular i que els portuguesos coneixen només com a Marcelo, s’ha caracteritzat per una fluida relació amb el primer ministre socialista António Costa. Segons ell, la serietat de la crisi fa convenient que la col·laboració entre el president i el cap del Govern sigui estreta malgrat la seva pertinença als dos principals partits competidors. I Costa, ara en la seva segona legislatura, ha sigut un primer ministre d’èxit que ha contribuït a superar la crisi i que ha tingut el recolzament –sense coalició de govern i no sense problemes– de dos partits situats a la seva esquerra. L’aspiració de Sánchez fins que les eleccions del novembre del 19 van obligar a la coalició amb Podem. Rebelo s’ha tornat a presentar a la presidència segur de la seva popularitat i sense que el partit socialista presentés un candidat contrari. Hi ha hagut una candidata socialista, l’eurodiputada Ana Gomes, però sense recolzament oficial. Rebelo ha resultat elegit en la primera volta al superar, amb el 61%, la meitat dels vots, després ha quedat Ana Gomes (12,2%) i poc darrere André Ventura, el candidat populista, el resultat del qual (11,9%) és la dada preocupant de la jornada. ¿S’imaginen a Espanya una elecció presidencial en la qual el candidat del PP hagués col·laborat –pel difícil de la crisi– amb Pedro Sánchez i que, al tornar a presentar-se, no tingués un contrincant socialista? No ho pensin, és impossible perquè som una monarquia i, per tant, no hi ha elecció presidencial per sufragi universal. Però no només per això. El més probable és que aquest polític del PP fos rebutjat per l’aparell de Génova. I no sé si Pedro Sánchez podria ser receptiu. Aquí hi ha el vicepresident Iglesias. I no puc ni pensar en Catalunya. És inimaginable la hipotètica relació entre una presidenta de C’s (¿Inés Arrimadas?) i una primera consellera (¿Laura Borràs?) de JxCat. Tallem. Una altra dada. Portugal ha pogut votar sense massa problemes però, això sí, enmig de grans mesures sanitàries i de seguretat perquè ara com ara és el país mes afectat per la pandèmia. Hi ha hagut els qui van advocar per un retard de la convocatòria, però les eleccions s’han celebrat. Això sí, l’abstenció ha sigut alta (sobre un 60%), uns deu punts més que la vegada anterior.

El veí Portugal

El conservador Rebelo de Sousa ha sigut reelegit president sense candidat contrari del partit socialista

El més llegit