La corretja que lligava l’animal amb la mà del seu amo s’allargava un parell de metres. No exagero. I ja que el passadís per transitar entre la neu resultava bastant estret, no facilitava el pas d’altres vianants. Paciència... L’amo era un home –segurament amb ínfules de baró– ja força gran, que vestia pellissa de marca i barret, a mig camí entre Indiana Jones i Humprey Bogart. Senyorial sense abusar. Un transeünt amb classe. El gos, un llanut de mida reduïda que ensumava aquesta cosa blanca segurament nova per a ell, també anava ben abillat; en aquest cas amb una mena de jersei per protegir-se del fred. Pur disseny caní. Res desentonava en l’estampa hivernal captada després de l’església de Los Jerónimos, en una de les zones més nobles de Madrid; el Prado, el Botánico, el Retiro, el Ritz encara en obres, Atocha a quatre passes i el Barrio de las Letras a dues. Tot discorria en pau i harmonia fins que al gos li va agafar una urgència; afortunadament, la seva mida modesta no va propiciar l’escampall propi dels gossos grans, però sí una successió de boletes que resultava impossible ignorar. Pel color, la textura i probablement l’olor; tot i que no puc confirmar aquesta dada perquè mantenia la distància de seguretat.