El que dura un amor

L’altre dia van expulsar Messi, senyal que el Barça no es troba i que els diners no donen la felicitat. En teoria, les coses s’arreglaran quan siguin les eleccions, les del Barça, la campanya de les quals ha anat a coincidir amb les altres, les del Parlament, en un fenomen inquietant i, alhora, sincer. Està bé que algú ho digui d’una vegada, tot i que hagi hagut de ser el calendari, perquè tothom apreciï quant s’assemblen les campanyes polítiques a les futbolístiques. Al final, el que ha fet el PSC amb Salvador Illa és el que va fer Joan Laporta davant el Bernabéu: desplegar la pancarta però sense pancarta. Les campanyes són ja una altra cosa i en comptes de les velles promeses ara ofereixen emocions i identitat. És la manera en què els candidats es compliquen menys, perquè tot es torna bàsic i elemental, per molt que acabin arriscant més: no és el mateix defraudar el votant perquè no li has asfaltat una carretera que per no haver-li donat una república. O, pitjor encara, una Champions. A qualsevol lloc Fa temps que la política va deixar d’explicar-se en els discursos. A la política se l’ha d’anar a veure a qualsevol lloc. Per descomptat en un partit de futbol, un temporal de neu o un mapa del temps. La política se la troba un en frases soltes que, de tan destacades, arriben als diaris. Aquesta setmana, la portada de l’‘ABC’ portava aquesta, per posar-ne una: «Ens barallem per tonteries i viure així és esgotador». Podria referir-se a l’estat del Govern de coalició –de qualsevol dels governs de coalició– però va resultar de Bertín Osborne per parlar del divorci. El seu. L’altre, el del Govern, no deixa de ser una quimera que alguns pretenen: només s’ha de veure com es barallen el PSOE i Unides Podem, com si hi hagués garanties millors per a l’èxit dels matrimonis. Estan units per la necessitat i ja no queden amors així. L’última disputa entre els socis va ser per Carles Puigdemont, que Pablo Iglesias va comparar amb els exiliats del franquisme en una analogia que hagués ofès el mateix Pablo Iglesias. Quan en comptes de sortir a corregir van sortir a explicar-nos el que significa el verb ‘comparar’ –«comparar no és equiparar», s’esforçava a dir la portaveu Isa Serra–, Podem va deixar anar sense remei una pregunta que no contestaran les enquestes: ¿qui és ara Pablo Iglesias? L’acompanyava, en realitat, una altra pregunta en paral·lel: ¿qui són els altres? ¿Qui són aquests que treuen les plaques de Largo Caballero i de Negrín, que clamen contra l’esgotament que els produeix la memòria històrica i, en canvi, s’han posat ara a glossar-nos les persecucions del franquisme que no van condemnar? Han sigut dies d’aprendre molt: de llengua i d’història. Els Emirats Àrabs o Andorra La política espanyola, en fi, se l’ha d’anar a buscar a qualsevol lloc, siguin els Emirats Àrabs o Andorra –si interessa l’assumpte dels impostos i les declaracions–; sigui Brussel·les, on més saben de les nostres reformes econòmiques i laborals; sigui Itàlia, la proximitat de la qual recorda la diferència entre coalicions fràgils i coalicions, de moment, duradores. A Giuseppe Conte els Matteos (Salvini i Renzi) l’han fet passar per unes dificultats per les quals els Pablos (Iglesias i Casado) no han fet passar mai Pedro Sánchez. També és veritat que Conte no ha publicat un llibre que es titulés ‘Manual de resistencia’, que és una cosa que Susana Díaz, pel que sigui, no es treu del cap. Això sí que són divorcis seriosos i admirables, dels que tampoc queden: els que es produeixen entre companys del mateix partit i que un dia de fa molt es van estimar tant.

El divorci del Govern no deixa de ser una quimera que alguns pretenen: només s’ha de veure com es barallen el PSOE i Unides Podem, garantia per a l’èxit dels matrimonis

El més llegit