Benvinguts a l’exili

El llenguatge és un camp de batalla. El periodisme s’ha de mesurar diàriament amb el poder en aquest lloc. Quan no ho fa, dimiteix de la seva funció principal i, per tant, fracassa. El llenguatge pot ser el reflector que il·lumina les tenebres i revela la realitat, però també la capa que l’oculta o el mirall corb que la deforma i la falseja. Sol atribuir-se a George Orwell (1903-1950) una de les més útils definicions de periodisme: «Notícia és allò que algú no vol que es publiqui. La resta són relacions públiques». Orwell va utilitzar aquesta sentència, però no era seva. Els periodistes de Chicago ja la utilitzaven el 1918, quan l’adolescent Orwell estudiava a Eton. Sí que pertany a Orwell aquesta altra citació: «El llenguatge polític –i amb variacions això és veritat per a tots els partits, des dels conservadors fins als anarquistes– està dissenyat per aconseguir que les mentides semblin veritats i l’assassinat, respectable, i per donar una aparença de solidesa al simple vent». El llenguatge, camp de batalla de la dialèctica entre la política i el periodisme. Idealment: entre el poder i la ciutadania. A Pablo Iglesias, que va ser professor universitari de Ciències Polítiques abans que vicepresident del Govern, no li deuen resultar aliens aquests conceptes. Engolfar-se en una controvèrsia semàntica sobre el vocable ‘exiliat’ és una tasca ociosa. I una manera de distreure’s. L’exiliat viu separat del seu país, generalment per motius polítics, tot i que estranyament pot deure’s tant a la fugida de la injustícia com de la justícia. Un exiliat és l’escriptor turc i activista pels drets humans Dogan Akhanli, que viu a Alemanya. Però també és un exiliat l’exdictador gambià Yahya Jammeh, acollit a Guinea Equatorial, i desenes de nazis emparats pel franquisme a Barcelona, Màlaga, Madrid o Santander. El que no és ociós, jutjant les comparacions de Iglesias, és aclarir com va ser l’exili republicà. El periodisme és convocat al camp de batalla del llenguatge. Gabriel Trillas Blázquez, periodista català, sindicalista i comunista, va partir a l’exili a la caiguda de Barcelona sota la bota de Franco. Va creuar França i va estar internat en l’improvisat camp de concentració d’Argelers. Anys després, establert a Colòmbia, va publicar un reportatge sagnant i magnífic, EEl quinto día llovió en Argelès, recollit pel periodista Sergi Doria a Un país en crisis. Crónicas españolas de los años 30 (Edhasa, 2018). Que parli Trillas Blázquez i aclareixi el llenguatge polític a la manera orwel·liana: «Va ploure a bots i barrals [...] Els quatre primers dies els vam passar buscant la manera de viure a la platja desolada. No hi havia barraques ni fusta ni aigua ni menjar. Només hi havia bandades d’homes assetjats i soldats negres, grocs i blancs amb la baioneta calada. «Un matí van repartir pa [...] Els camions van recórrer el camp seguits per milers d’homes amb la boca seca i els nassos dilatats [...] La bandada famolenca i embogida es va llançar cap endavant per arribar al pa tendre que feia tan bona olor. La tropa s’esquinçava la carn a les pues, s’amuntegava, s’enfurismava, s’atropellava, xocava entre si [...] els ‘spahis’ [tropes colonials de cavalleria] encabritaven els cavalls i els llançaven al galop per sobre de la massa humana que es cargolava de dolor i de fam. «En el nostre grup de cent, la primera nit es van morir quatre homes; la segona, un; la tercera, dotze; la quarta, dos [...] Aquí es mor sense retòrica; aquí es mor de veritat. «L’aigua que queia a torrents va traspassar les barraques, va enfonsar les elementals barraques de fang, ens va calar les robes i els ossos i va convertir tot el camp en un fangar immens. Al migdia no vam poder sortir dels clots ni menjar [...] El que s’allunyava del grup es perdia sense remei entre la tamborinada, entre el fang i els milers d’homes que fugien esclafats per la pluja. Els atacats de disenteria [...] se n’anaven a la platja a defecar i ja no sabien tornar. Es passaven hores i hores xipollejant al llot. «A mitjanit va deixar de ploure i va començar a gelar. […] La gent ja ni blasfemava. ¿Per a què? Es tirava a terra de cap per avall i allà es quedava sense respirar. La pluja i el fang els convertien en farcells sense forma [...] ¿Quantes vides costava una sola nit a Argelers?» Així va començar l’exili republicà. Per si hi havia cap confusió. Documento Título del documento (Auto) Ver pdf

Benvinguts a l’exili

¿Quantes vides costava una sola nit a Argelers? Engolfar-se en una controvèrsia semàntica sobre el vocable ‘exiliat’ és una tasca ociosa. I una manera de distreure’s. El que no és ociós, després d’escoltar Iglesias, és aclarir com va ser l’exili republicà

El més llegit