El país de Dupond i Dupond

Cada un parla de la fira segons com li va. Així han d’entendre’s les reaccions a l’ajornament de les eleccions catalanes i també els posicionaments previs de cada formació política. Que els socialistes es quedessin sols defensant el 14-F no obeeix, efectivament, a un xarampió de radicalitat democràtica a les seves files, sinó més aviat a l’alteració dels seus plans envers Salvador Illa. Com la política pot ser moltes coses, també un sifó de ràpid desbravi, els temors socialistes pel retard estan justificats. El mateix, però en el sentit contrari, val per als que porten forçant des del primer dia el canvi de data dels comicis. Normalment la política –particularment tot el que incumbeix a l’estratègia electoral per treure el major nombre de vots possible– es viu portes dintre, pels qui la protagonitzen, i s’observa des de fora pels que la segueixen obsessivament, amb la fantasia d’estar protagonitzant o contemplant una partida d’escacs. Però, vista nua, la política té més similituds amb el parxís. Ara ERC i JxCat han tret un cinc i la fitxa vermella socialista ha quedat encallada sense poder avançar. I el dau de nou al gobelet. Però més enllà dels càlculs electoralistes –a tot arreu couen faves, no només aquí– i de les dades epidemiològiques, el veritable problema de la política catalana en aquests moments és la falta de credibilitat de les seves institucions per a la presa de decisions creïbles en nom de l’interès general. Aquest és el preu que cal pagar per haver-les utilitzat durant tant temps per armar les jugades mestres de l’escapisme processista. Calculadora de part Fa ja massa temps que, d’una manera més aviat pornogràfica, i no a la subtil manera de l’erotisme, tot fa olor a calculadora de part. La factura, que era predictible, és que tot acaba sonant igual que el crit de Pedro anunciant l’arribada del llop als seus paisans. A força d’abús continuat i de portar les costures de les institucions sempre al límit en benefici dels qui les governen ningú es creu res quan arriben les hores solemnes. Com tot està instal·lat des de fa temps en una doble excepcionalitat –la derivada del procés sobiranista i l’epidemiològica– l’alteració del calendari electoral no és, a dir veritat, una cosa que hagi de modificar radicalment el curs de la història catalana. Catalunya no n’inaugurarà de cop i volta amb les eleccions una nova era de retorn a la majoria d’edat política que deixi enrere definitivament l’infantilisme creixent dels últims anys. Les grans patronals catalanes –Foment i PIMEC– i també els sindicats de tall clàssic i majoritari –UGT i CCOO– van estar fins a l’últim moment defensant la necessitat de mantenir la data dels comicis. Segurament són les organitzacions que millor poden radiografiar –exceptuant les entitats de tall social i solidari com Càritas, Creu Roja, Amics de la Gent Gran, etc– la greu situació econòmica i social que s’amaga darrere de les compareixences dels governants i dels epidemiòlegs. Un marc d’estabilitat La seva vehemència envers el manteniment de les eleccions no obeïa a consignes polítiques i tampoc a la creença que un nou Executiu obri el miracle dels pans i els peixos. Simplement són conscients de les dades, de les projeccions econòmiques per als pròxims mesos i que és més necessari que mai un marc d’estabilitat a llarg termini per poder iniciar la remuntada. De la mateixa manera que és imprescindible la màxima atenció i el talent per aconseguir les millors cartes en el repartiment dels fons europeus, que corren el risc de convertir-se en un berenar de negres, si és que encara pot escriure’s aquesta expressió. L’ajornament no suposa cap restricció democràtica que qualsevol altra de les que ja venim suportant des que els governs van decidir que per fer front a la pandèmia era necessari limitar o suspendre els drets fonamentals. Així que són ridícules les afirmacions del ministre de justícia, Juan Carlos Campo, en aquesta direcció. Més tenint en compte que Galícia o País Basc són precedents recents, amb el beneplàcit del Govern espanyol, en l’ajornament d’unes eleccions per raons pandèmiques. No és necessari gastar les grans paraules amb raonaments tan petits com els del ministre. No. El veritable problema d’allargar tres mesos més l’actual situació és que, en les pitjors circumstàncies i amb els pitjors indicadors per al futur més pròxim, Catalunya està sense Parlament, sense president, sense lideratge i sense projecte. En plena tempesta perfecta el país ha quedat reduït a rodes de premsa vanes en la qual Dupond i Dupont –llegeixi’s Meritxell Budó i Pere Aragonès– entonen un pesat i repetitiu «jo, encara diria més» sense dir, en realitat, res en absolut.

El país de Dupond i Dupond

El veritable problema és que Catalunya està sense Parlament, sense president, sense lideratge i sense projecte

El més llegit