El que ens uneix com a societat és preciós i fràgil alhora. La confiança es construeix a foc lent, però es trenca en un sol moviment. La imperant distància física i l’organització de la nostra vida en l’òrbita de bombolles definides i estables ens convida a habitar un paisatge homogeni i redundant. Tot i que ens entossudim a viure aquesta situació com a transitòria, hi ha fractures silencioses que comencen a penetrar la nostra experiència davant allò aliè, allò diferent, que no encaixa amb la nostra manera de veure el món. Al principi se’ns fa confortable –que bé estalviar-se la clàssica discussió incòmoda de Nadal al ser pocs–; quan es manté correm el risc de convèncer-nos que la nostra veritat és la normal. Fa un any els nostres cercles socials eren més amplis i casa nostra estava més oberta. Dèiem que on en mengen sis, en mengen set i ara fem precisos comptes per a tot. Si som les nostres interaccions i cada vegada en tenim menys, el resultat és que els vincles estrets es reforcen, i la resta es debiliten. El ‘nosaltres’ ressorgeix amb molta força i això sempre va a compte de la separació dels ‘altres’. Són males notícies per a l’empatia i la tolerància i, per tant, per a la cohesió social.