Si en aquesta pandèmia els metges han salvat els malalts, els mestres d’escola són els que han salvat els sans. La diferència és que uns han rebut (merescudíssims) aplaudiments i els altres una vaga apatia d’una societat que en general ha considerat la seva feina com una simple obligació. Els nens han tornat ara a les escoles, sorprenentment obertes quan tot tanca, per l’inconfensable motiu que sense escoles els pares no podrien anar a la feina i l’economia tornaria a parar-se, com ja va succeir a la primavera. No, no és cap sobtada passió per la pedagogia la que porta els nostres governants a mantenir els centres oberts, amb l’augment de mobilitat i de risc que això suposa, sinó la certesa que sense aquests mestres que es juguen la pell cada dia el sistema sencer, senzillament, col·lapsaria. Uns mestres convertits en infermers improvisats especialistes en frotis nasals, als quals al seu dia se’ls va dir que vindrien més ordinadors i que la majoria encara està esperant, i que en plena onada de fred han de fer classes en condicions extremes, amb les finestres obertes i vestits com si anessin a esquiar, i que malgrat tot han sigut els més exposats i s’han convertit en la línia d’avantguarda de la lluita civil contra el virus, que ha cribrat els positius abans que ningú.