Salvador Illa en la intimitat

El dia de Reis, abans de dinar, Salvador Illa va tenir una xerrada amb la seva dona. Fora lluïa un sol fred, avar. Era una de les poques jornades familiars que s’ha permès el ministre de Sanitat des del primer estat d’alarma per la pandèmia. La reunificació geogràfica de la família volava en cercles sobre la conversa. Des de la cuina arribava, temptadora, l’olor d’un peix al forn. -Salvador, quan acabis la teva feina al ministeri t’agafaràs un descans, ¿no? –va proposar ella. Ell la va mirar insinuant un somriure, només una intenció. -Oh, no, no. Ni parlar-ne. Jo soc candidat per guanyar. I guanyaré. La vigília i l’endemà de la reunió familiar, el gabinet demoscòpic Gesop sondejava l’opinió pública catalana. El resultat, acabat de publicar per EL PERIÓDICO, és sísmic. Els socialistes, amb Illa al capdavant, podrien guanyar per primera vegada les autonòmiques a Catalunya. El PSC només va estar a punt d’aconseguir-ho amb Pasqual Maragall. El 1999 Maragall va sumar gairebé 5.000 vots més que Jordi Pujol i el 2003 va batre per més de 7.000 Artur Mas, però en les dues cites es va quedar quatre escons per sota dels seus rivals nacionalistes. Malgrat això, el 2003 va aconseguir la presidència aliat amb ERC i l’extinta ICV, avui als comuns. El dia de Reis, Illa jugava amb la seva dona amb avantatge. Ell coneixia per endavant enquestes que perfilen la mateixa tendència. La negativa categòrica a la proposta familiar d’un respir no era només l’expressió més o menys obligada de tot candidat; tenia fonament tècnic. El seu «i guanyaré» es pot confirmar o desmentir el 14-F, però no és l’al·lucinació d’un aspirant demenciat. Pedro Sánchez i Miquel Iceta consideren que el moment per jugar la carta d’Illa és òptim. Que no n’hi haurà cap altre de millor. El ministre ha cultivat una imatge suggerent de força tranquil·la. És una representació poderosa en l’era de la bronca política perpètua. La democràcia nord-americana, arraconada pel deliri populista de Trump. L’eco d’un altre president, Quim Torra, enardint els radicals que assetjaven el Parlament: «Colleu i feu bé!» La força democràtica tranquil·la contra els populismes fal·laços. Aquest serà un relat d’Illa. El virus encara farà estralls, però la vacunació està en marxa i la pandèmia té data de caducitat. La projecció del ministre de Sanitat declinarà forçosament a mesura que remeti l’emergència sanitària. Això si res es torça en la fase final del combat contra la Covid. És el moment òptim, insisteix el PSC. Les enquestes, a més, descarten el risc, temut per algun socialista, d’un resultat tan advers que cremi el present i el futur en una mateixa foguera prematura. Guanyar, tot i que una nova aliança independentista deixés Illa al banc de l’oposició, o elevar el PSC fins a la segona posició serien bases sòlides per organitzar el segon assalt. Després de ser alcalde de la Roca, el seu poble, Illa va ambicionar a consciència dos càrrecs, la gerència de l’Ajuntament de Barcelona i un escó en el Congrés. No en va aconseguir cap. Ara va la tercera.

El més llegit