Conseqüències de l’assalt

El primer de la classe o de com els EUA van creure poder donar lliçons de democràcia

La gestió que es faci dels fets del Capitoli marcarà un precedent molt important a nivell internacional

El 1945, les potències aliades que havien vençut al nazisme a Europa i al Japó al Pacífic van impulsar la creació de l’Organització de les Nacions Unides. En paral·lel, els Estats Units d’Amèrica iniciaven, a través del president Roosevelt, un conjunt d’institucions econòmiques sota el nom de sistema de Bretton Woods amb la intenció de promoure el seu model econòmic entre altres estats. En aquells primers anys de la postguerra, entre 1946 i 1947, es va fer evident que les dues superpotències militars i polítiques tenien una visió oposada del panorama internacional. Aquestes dues visions ens van portar a la Guerra Freda i és des d’aquella etapa que els EUA es van autoencapçalar com a paladí de les democràcies liberals. De la mateixa manera que Roosevelt aviat va comprendre que liderar el bloc occidental de la guerra freda suposava costos a molts nivells, Trump no ha volgut acatar-ne cap del que suposa actualment continuar actuant com a líder mundial de certs valors. Girant la vista cap a una altra banda, movent la mà amb el seu gest tan característic que sembla que digui «surt, surt» i traient importància als errors, el vigent president dels EUA i els qui li donen suport han obert encara més la bretxa i la confusió en el debat de fons: cap democràcia és perfecta, però, ¿continua sent el model menys dolent per governar un país?