El segrest de Maragall

La seqüència no falla. S’executa amb precisió suïssa. Toquen les campanes electorals i tothom corre a vestir-se de Pasqual Maragall. Sembla lògic, i legítim, que els socialistes reivindiquin la seva obra i la seva figura polítiques, no en va sota la seva bandera va ser militant antifranquista, alcalde de Barcelona, paladí olímpic i president de la Generalitat. Molt més tard, ja en l’ocàs d’una carrera de més de 30 anys, va arribar el divorci del partit. Un glop amarg per a tots dos. Però avui, alguns dels qui reclamen amb més èmfasi la memòria de Maragall són els que amb més ardor van intentar destruir-lo al seu dia. Borratxo, guillat... Maledicències xiuxiuejades al caliu de la foguera nacionalista als anys 80 i 90. Juntament amb el col·lega de La Vanguardia i bon amic Lluís Uría, he estudiat en profunditat la trajectòria política i vital de Maragall. Però mai he deixat d’envejar la sorprenent exactitud premonitòria del també periodista Toni Rodríguez Pujol, que el 8 de maig de 1983, el dia en què Maragall havia de guanyar les seves primeres eleccions com a alcalde, va firmar a El País aquest perfil del dirigent socialista: «No té massa carisma, però si això és una cosa que es pugui aprendre, ho aprendrà ràpid. Si es cansa se n’anirà, però si no, qualsevol dia aquest noi pot donar una sorpresa». Doncs sí, el carisma ha de ser adquirible. Maragall el va aprendre i va donar la sorpresa. I molt temps després, es va cansar i se’n va anar. Aquelles eleccions li van brindar el millor resultat de la seva carrera. El vent del canvi bufava de cua i el seu lema electoral de ressò shakesperià, La ciutat és la gent, perfilava la seva convicció federalista i la seva llunyania dels nacionalismes. La gent, les persones són la font d’identitat i el subjecte i objecte de l’acció política, per sobre dels límits territorials que habiten. Maragall va ser sens dubte el millor alcalde de Barcelona en més d’un segle, que és gairebé tant com dir de la història. No va brillar igual com a president de la Generalitat. Les cartes que hi havia sobre el tapet eren molt diferents. Menor força electoral. Més dependència dels aliats. Un PSC en ple relleu generacional, on els joves capitans exigien pas –i resultats– als patricis fundadors. La condició inimitable del projecte Barcelona-92, imant imbatible d’energia col·lectiva, inversions i passió ciutadana. I, també, l’avenç silenciós de la malaltia. Maragall és patrimoni de Barcelona i de Catalunya. Maragall és una visió progressista de la ciutat com a capital mediterrània, europea i global, i d’una Catalunya federada en una Espanya que ell anhelava regenerada i desposseïda dels rancis vicis denunciats per l’avi poeta. Maragall és patrimoni del combat científic i social contra la pandèmia sigil·losa de l’Alzheimer. I també, sí, ha de ser patrimoni dels qui l’escorxaven. La família Maragall sempre ha sigut clan. Però d’aquí a que el seu germà Ernest, convers a una fe nacionalista que Pasqual mai va professar, sentenciï sobre l’ús del llegat de Maragall hi ha un abisme. Un abisme profund i fosc.

El segrest de Maragall

La família Maragall sempre va ser clan. Però d’allà que el seu germà Ernest, convers a una fe nacionalista que Pasqual mai va professar, sentenciï sobre l’ús del llegat de Maragall hi ha un abisme. Un abisme profund i fosc.

El més llegit