Primer any de legislatura | Catalunya: actiu, passiu i patrimoni net, article de Josep Martí Blanch

La qüestió principal per resoldre per a un Govern és l’elecció del seu principal enemic polític. D’aquest cribratge neixen els discursos, i fins i tot de vegades –tot i que no sempre– les polítiques. L’Executiu de coalició PSOE-Podem ha permès –amb la complicitat d’ERC, que ha posat si no totes, sí moltes facilitats, i la col·laboració involuntària de la Casa Reial– que el sobiranisme abandoni aquest paper, que va mantenir en exclusiva durant una dècada sencera, substituint-lo pel fantasma de la dreta. Aquesta és la idea nuclear del primer any de la legislatura Sánchez-Iglesias si l’anàlisi es fa des de Barcelona. I és d’aquesta realitat que neixen les línies d’actiu, passiu i capital net en el balanç de l’actual Govern espanyol respecte a Catalunya. L’actiu material es redueix, de moment, a la taula de negociació entre governs que va servir per assegurar els vots d’ERC en la investidura de Pedro Sánchez i a l’aixecament del control financer de la Generalitat –era ja tan sols una càrrega burocràtica– que va permetre als republicans avalar el primer Pressupost del Govern. La resta dels actius són de naturalesa immaterial i el seu valor real, en tant que de moment intangible, depèn del grau de conservadorisme del comptable. Aquí serien la voluntat de naturalitzar l’independentisme com un legítim actor polític incorporat a les principals taules de negociació de la política espanyola, la possibilitat futura d’un indult als líders polítics del procés, el reconeixement d’errors propis en la gestió del problema polític català i, molt en particular, l’esforç per no tirar llenya a la caldera del conflicte polític amb Catalunya i intentar, al contrari, rebaixar-li la temperatura amb substantius mesurats i adjectivació sòbria i indolora. La columna de passius està plena dels apunts dels exercicis anteriors i el deute exigible és inflat. La qüestió catalana continua sent terreny judicial més que polític, es manté l’ofec econòmic sense que la reforma del finançament autonòmic es consideri una prioritat absoluta i, malgrat l’oxigenació de l’ambient, mig Catalunya segueix fora del marc constitucional sense aparences que pugui ni vulgui retornar-hi ni en el curt ni el mig termini, per molta millora que pugui percebre’s en l’ambient. Sumat i restat la conclusió és que el patrimoni net, que és el que interessa per vaticinar la pervivència d’una empresa, també política, segueix en negatiu en el que incumbeix a la filial catalana. Si ens referíssim al balanç d’una companyia diríem que s’ha posat un torniquet a les pèrdues, ha sigut possible tornar alguns crèdits i s’han generat expectatives raonables sobre els ingressos dels futurs exercicis. Però no és suficient. L’empresa continua estant en fallida tècnica i requereix una ampliació de capital urgent en forma de decisions que l’Executiu de Sánchez haurà de prendre quan ho permetin les dues variables que fins ara han permès un ajornament sine die: la pandèmia i la governabilitat de les institucions catalanes a les portes d’unes noves eleccions. On sí que s’ha resolt el conflicte que, al seu torn, realimentava la qüestió processista, és en les qüestions referides a l’eix social i econòmic. Feia temps que Catalunya estava convertida en l’ariet d’esquerres del tauler espanyol en els discursos i lleis –moltes d’elles proclamades únicament amb l’ànim que les tombés el Tribunal Constitucional– referides a impostos, pobresa energètica, vivenda i altres qüestions. El fet que el Govern del PSOE-Podem circuli, fins on els resulta digerible i raonable als socialistes, sobre paral·lels similars ha esborrat un dels ingredients del conflicte i també ha possibilitat una desescalada, en la mesura que ha inutilitzat molta de la munició que s’utilitzava des de les trinxeres sobiranistes. Però per moltes lectures interessades que es vulguin fer, això no serà suficient. El Govern de Sánchez-Iglesias és, de moment, una promesa per complir respecte a Catalunya pel que fa a un dels punts crucials del seu pacte de govern que deia literalment «el reconeixement del conflicte polític i l’activació de la via política per resoldre’l». El mèrit per al Govern que encapçalen, un mèrit gens menyspreable, és que un any després les expectatives que tenen alguna cosa per oferir per resoldre aquesta qüestió a què ells mateixos van donar carta de naturalesa segueixen on eren. Sens dubte, el parèntesi obert per la Covid-19 i la guerra civil política que mantenen ERC i JxCat, ha facilitat un ‘aggiornamento’ d’aquesta qüestió que no podrà ser etern perquè, tard o d’hora, tornarà a situar-se com el gran assumpte no resolt de la política espanyola. Es veurà com es podrà sanejar el balanç en el que queda de legislatura.

Catalunya: actiu, passiu i patrimoni net

L’Executiu de Sánchez-Iglesias és, de moment, una promesa per complir pel que fa a un dels punts crucials del seu pacte de govern, el reconeixement del conflicte polític català i l’activació de la via política per resoldre’l

El més llegit