El despertar de la raó

Ni l’any vell hem pogut acomiadar sense estalviar-nos l’enèsima porfídia ridícula, construïda aquesta vegada sobre uns ornaments florals, la bandera d’Espanya o els rètols de Cachitos. No passa un dia sense que algú ens reclami indignar-nos per algun escàndol, emprenyar-nos davant alguna conducta intolerable o vilipendiar-ne una altra per la seva condició de còmplice, sequaç, brètol o traïdor. La política a Espanya és un drama de Calderón de la Barca, representat sense interrupció les 24 hores dels 365 dies de l’any. Cap societat pot resistir gaire temps una sessió contínua de melodrama com aquesta. Indignar-se resulta esgotador, fer-ho tots els dies resulta insostenible. L’experiència comparada ens ensenya que, abans o després, uns ciutadans emocionalment exhaustos i sentimentalment esgotats entreguen la seva confiança majoritàriament al primer que ofereixi una mica de pau. Acaba de succeir en les presidencials dels EUA, habitual marcador de les tendències que dominaran la temporada en la política occidental. Joe Biden era el missatge. La seva oferta consistia a tornar a practicar els vells usos que han fet funcionar el sistema: acordar que es pot dissentir i una mica de contenció institucional. Donald Trump va apel·lar a la fúria dels seus. Biden va fer una crida a la raó dels votants farts de tanta fúria. Va funcionar prou per convertir-se en el president més votat de la història, igual que Trump figurarà com el candidat perdedor més votat. L’any nou aclarirà si es confirma aquest canvi de terç i tornen a guanyar eleccions les apel·lacions a la racionalitat dels votants; no a la seva bilis, la seva ira o la seva ràbia. Durant els últims 12 mesos, gairebé un de cada dos espanyols preguntat pel CIS ha assenyalat la política i els polítics com a principal problema del país; un lideratge indiscutible només eclipsat de manera temporal per la pandèmia. Que una dada tan terrorífica no desperti més preocupació entre els afectats té una explicació; a part de la vergonya per fracassar de manera tan indiscutible. Tots creuen que el descrèdit corca els altres i corroeix els votants dels altres. Una percepció que només s’explica des de la fe. Les dades resulten demolidores sense excepció: fins i tot entre els seus propis electors, cap líder aconsegueix superar un mediocre aprovat alt. Una evidència que ajuda a entendre per què, malgrat haver viscut l’any més estrany de les nostres vides, el tauler electoral canvia tan poc enquesta rere enquesta. Tots sobreviuen com les víctimes d’un naufragi, amarrats a la taula de salvació d’unes bases electorals que es van desfent lentament, esperant que el destí o la sort els rescatin. Més enllà del càlcul electoral, sempre volàtil i passatger, el que més ens hauria de preocupar d’aquest carrusel interminable de polarització i denigració de la política rau en el factor accelerant que aporta a allò que el politòleg Juan Linz va anomenar la «fallida de la democràcia». La desconfiança cap a la política i els polítics accelera el deteriorament institucional de qualsevol sistema democràtic fins a generar la percepció col·lectiva que el problema rau en la mateixa democràcia, manipulada, degradada o violentada pels polítics; la solució llavors només pot passar perquè algú posi ordre i la torni al «poble» en tota la seva puresa. A la seva coneguda obra ‘Cómo mueren la democracias’ (Ariel, 2018), els politòlegs Steven Levitski i Daniel Ziblatt identifiquen quatre indicadors clau per mesurar l’avenç dels comportaments autoritaris en una democràcia. N’hi ha prou amb enumerar-los per sentir una esgarrifança de preocupació mentre un llegeix el diari de qualsevol dia: rebuig o feble acceptació de les regles del joc democràtic, negació recurrent de la legitimitat de l’adversari, foment o no condemna de la violència física o dialèctica i proposta sistemàtica de restringir o perseguir oponents i crítics. Només qui no vulgui veure-ho pot negar que la política espanyola puntua avui més que ahir en qualsevol d’aquests indicadors, però segurament menys del que anotarà demà. Esperem que el 2021 algú s’animi a provar d’apel·lar a la racionalitat d’uns votants exhaustos després de tant drama, deixant de convertir en un problema la democràcia i les seves regles, reconeixent l’adversari, abandonant la retòrica paranoide i celebrant la crítica com una oportunitat per millorar. No és ingenuïtat. És el que la història ens demostra que funciona.

El més llegit