Joc de disbarats

¡Déu, quin inici d’any! Atès el ja viscut, un tendeix a la tolerància a l’avaluar les actuacions humanes i, entre aquestes, les dels nostres funcionaris, uns assalariats que tenen assegurada la seva ocupació de per vida. Però, com diu el castís, ¡només faltava aquesta! Perquè el que hem vist aquests dies és, simplement, esperpèntic: una festa il·legal d’unes 300 persones que s’allarga gairebé dos dies i una vacunació ‘massiva’ que avança a pas no ja de tortuga, sinó de cargol. Vegin si no. La ‘rave’ més famosa del país, la festassa a Llinars del Vallés iniciada el 31 de desembre a la tarda, contravenint totes i cadascuna de les instruccions imposades per controlar la Covid, va ser impossible finalitzar-la fins el 2 de gener al matí. Aquest episodi suggereix algunes reflexions rellevants. La primera no és la insòlita, per tardana, actuació de les nostres autoritats, sinó el que expressa el seu negatiu: el menyspreu amb què el Govern tracta el conjunt de catalans que, escrupolosament, compleixen les restriccions d’aquests dies. Com afirmava un empresari del sector de l’entreteniment: per poc que algú es passi de la ratlla, qui mana és allà per multar immediatament. No sé si els nostres governants han comprès adequadament la magnitud de l’emprenyament que ha generat la seva inacció: és difícil acceptar que a uns s’apliqui una severa vara de mesurar mentre que d’altres reben un tracte magnànim. En segon terme, també s’ha de destacar l’argumentació d’alguns assistents estrangers: a França la impedeixen (la ‘rave’ s’entén) i per això es ve a Catalunya i Espanya, països de llibertat. ¿Els sona aquesta argumentació? ¿A acceptació passiva del turisme de borratxera, potser? Finalment, deixa atònit l’insòlit debat entre els departaments de Salut i Interior sobre la impossibilitat legal d’obligar els assistents a fer-se proves de Covid: després de nou mesos de l’inici de l’epidèmia, havent-se desallotjat no sé quantes festes il·legals, ¿encara no tenim clar com s’ha de tractar aquests irresponsables? S’hi suma el ritme pesat de la vacunació de la nostra gent gran i els seus cuidadors. El Govern va avançar que, en 15 dies, s’hauria vacunat uns 120.000 ciutadans, tots ells a residències. ¿Resultats de la primera setmana? Prop de 8.000 vacunats, amb dissabte dia 2 batent-se totes les marques amb només dos, uns retards que poden generar conseqüències no menors: més morts que, potser, s’haurien pogut evitar. Les raons d’aquesta tardança han sigut diverses: problemes logístics a la recepció de refrigeradors de la Gran Bretanya, dificultats per aconseguir el consentiment dels avis (o els seus responsables), conflictes en formar els equips, planificació incorrecta i, el que ja és el súmmum, ¡excés d’optimisme! En vista d’una tirallonga d’excuses tan llarga, només ens podem preguntar si el Departament de Salut no sabia a qui, com, on i quan es vacunaria. Les lliçons que es poden extreure d’aquests dos exemples afligeixen. D’entre les possibles, permetin-me comentar, entre les més substancials, les dues següents. En primer lloc, la incompetència manifesta d’unes autoritats que s’han acostumat a rebutjar qualsevol responsabilitat, escudant-se en l’excepcionalitat de la situació. I això no és acceptable. Ni ho era al març/abril, després de l’exemple del col·lapse sanitari d’Itàlia, ni ho és ara. S’ha d’exigir, a qui ens vulgui dirigir, que vagin a la feina havent esmorzat i amb els deures fets: el país no és l’àmbit en què hagin d’aprendre. Una segona, i amarga, lliçó d’aquests fets apunta que les vacances de final d’any han sigut determinants, tant en les dificultats per frenar la ‘rave’ com en la paralització de la vacunació. Unes vacances que amaguen un problema més greu: el de l’eficiència i diligència de la nostra funció pública en atendre una societat en estat d’emergència. Tot suggereix que els nostres funcionaris, els que siguin en els departaments afectats, continuen operant com si la pandèmia no existís: ¿parar la vacunació per vacances dels que les subministren? ¿A qui se li va acudir? L’últim any hem vist massa incompetència dels nostres administradors. Per això, el depriment d’aquests últims, i intolerables, exemples és que ja no sorprenen: podien passar, es podien esperar i, finalment, han aparegut. Tenim una classe política que no està a l’altura de les nostres necessitats. I una funció pública que tampoc té la talla. De tot això, ¿què ens queda? Res més que amargor i tristesa: quin país que ens ha quedat.

Joc de disbarats

El que hem vist aquests dies és esperpèntic: una festa il·legal d’unes 300 persones que s’allarga gairebé dos dies i una vacunació ‘massiva’ que avança a pas de cargol

El més llegit