Acostumo a citar una dita àrab que diu «qui prediu el futur, s’equivoca... tot i que l’encerti». Fa poc vaig escriure aquí que els Reis no ens portarien la vacuna per al SARS-CoV-2. Em vaig equivocar i quan arribi a molts països ja farà dies que s’hauran posat les primeres. El coneixement i la tecnologia desenvolupada en les epidèmies de coronavirus prèvies han sigut clau, però l’esforç tècnic, econòmic i polític per fer-ho possible ha sigut enorme. Es pot recordar, no obstant, que si bé els assajos clínics de les vacunes aprovades han constatat una disminució de la malaltia, no sabem quan pot durar aquest efecte, ni si redueixen la transmissibilitat del virus. A més, a la Gran Bretanya i a Sud-àfrica han sorgit noves soques més transmissibles. El virus continua anant a la seva per tal d’arribar al màxim nombre d’individus possibles i tot i que el darwinisme també ens diu que precisament per ser el major temps possible n’hauria d’anar disminuint la letalitat, és aviat per saber si això passarà amb el SARS-CoV-2.

Dic això perquè cal evitar que la introducció de les vacunes afavoreixi l’anomenat efecte de «compensació de riscos» pel qual una intervenció provoca una falsa sensació de seguretat que fa adoptar conductes de més risc a la població. Altre cop tenim l’experiència de la sida. Quan l’existència de tractaments efectius i el seu ús com a profilaxi va facilitar un augment de les conductes sexuals de més risc. Cal explicar-ho. Poblacionalment, les vacunes, ara com ara, no permeten disminuir les odiades mesures de prevenció actuals. Odiades amb raó. Ens allunyen dels éssers estimats, són incòmodes, alteren la vida diària i a molts sectors suposen un mal econòmic insostenible sense ajudes. Però –ho hem dit moltes vegades– l’alternativa és encara més destructiva sanitàriament i econòmicament; països que la van provar, com els EUA i Suècia, han hagut de corregir les polítiques permissives.

El SARS-CoV-2 és un tsunami que no deixarà d’avançar fins que un percentatge molt alt de la població mundial hagi adquirit immunitat, bé mitjançant l’exposició al virus o a les vacunes, però ateses les incògnites que encara tenim sobre la resposta immunològica a totes dues coses és impossible preveure quan hi podrem arribar. Mentre ho descobrim hem d’intentar escalonar el màxim possible el nombre de casos, continuar provant noves vacunes i fàrmacs que –com ha passat amb el VIH– la puguin convertir en una infecció menys greu, esperant que el virus no augmenti la seva virulència, ni s’escapi de les vacunes existents. I alhora, no oblidar qui som.

Som un país de ‘valents’ en què el concepte de risc no té res a veure amb el dels països saxons, necessitem una mica més de temeritat i tant socialment com normativament la tolerem més. Malgrat que som un país d’individualistes i a diferència dels orientals no ens agrada prioritzar el bé comú, també som un país emocional i prescindir de les abraçades i els copets a l’espatlla ens costa, ens agrada més la diversió compartida que filosofar sols. Som un país de cultura catòlica, en què l’equilibri entre el poder de Déu (o del destí) i el de l’acció individual per canviar el curs de les coses és ambigu. Som el país que –per defensar-nos del despotisme– inventem la picaresca, feta la llei, feta la trampa.

I finalment, som un país on les constants disputes partidistes ofusquen els arguments tècnics. Potser tot això no té res a veure amb la Covid-19, però potser sí. Utilitzar les proves per decidir si anem o no a un àpat de Nadal no és una bona idea. Potser em torno a equivocar o pot ser que no, però si aquestes festes no ens prenem gaire seriosament la definició, imposició i compliment de mesures d’aïllament, de protecció (¡sense treure el nas!) i de disminució de la mobilitat, el començament del 2021 serà un drama per a moltes famílies i per al mateix sistema sanitari. Les mesures han de ser per preveure, no per corregir... tot i que ens equivoquem.