Cri-cri, ha arribat la plaga

El so no va trigar a arribar. Un rumor llunyà. Semblava que es quedaria allà, en aquestes desgràcies alienes que cada vegada ocupen menys espai a les pàgines d’Internacional. Semblava. Va començar l’any amb la jura de càrrec dels 22 ministres. El Govern més progressista i feminista de la nostra democràcia recent. Aquest era el titular. Al cos de text no cabien més interrogants. ¿Resistiria? El Rei obria la legislatura i instava els partits a recuperar la confiança de la ciutadania. Ai, que dura que és l’hemeroteca. Puigdemont congregava més de 100.000 persones a Perpinyà. El govern de Sánchez i el govern de Torra constataven les seves diferències. I Trump salvava l’‘impeachment’. Fins que el cri-cri va deixar de sonar distant. Un núvol, una boira, un vel espès que va cobrir els carrers, es va colar sota les portes i va encegar ulls, orelles i boques. Una plaga amb fam infinita disposada a devorar, a arrasar el que trobés al seu pas. La incredulitat s’anava estenent així que el cri-cri avançava. ¿Com podia estar passant-nos això? El 14 de març es va declarar l’estat d’alarma. I el dia es contemplava des de la finestra. El tancament encara es faria més extrem 15 dies després. Només els treballadors essencials es movien per uns carrers fantasmagòrics, involuntaris protagonistes d’una pel·lícula de terror. Vam tancar les portes i vam ser més conscients que mai de la nostra vulnerabilitat. La plaga va adoptar múltiples formes. També la del monstre que habita les cases, el que humilia i colpeja. El que abusa. Els comptes es van poblar de restes. No sortien. I van cedir les pinces que aguantaven tants equilibris. La cultura, la restauració, l’oci nocturn, el turisme... Retalls a mercè de la plaga. A les vuit aplaudíem els sanitaris. Les pèrdues sense comiats ens deixaven ferides obertes. El teletreball es va imposar, i ens va fer encara més desiguals. El malestar es mesurava pel nombre de metres quadrats. Alguns treien el millor de si mateixos. D’altres lluïen la seva pitjor versió. Vam sortir del confinament i els carrers continuaven semblant buits. ¿On eren els turistes? Les ciutats convertides en pobles. Les places, en patis d’esbarjo. Hi havia l’encant de recuperar els llocs arrabassats, però no alegria. Era un buit que feia olor de derrota. Cri-cri, la plaga arrasa el planeta. Engoleix vides, colpeja l’economia i sacseja la política. El populisme conservador la va voler ignorar. Jair Bolsonaro, Boris Johnson, Donald Trump, fins i tot Javier Ortega Smith, tots van mirar de desafiar-la, fins que va estar a punt d’engolir-los. Les fronteres continuen convertides en murs. El mar, en cementiri. I la incapacitat per donar una resposta global al drama de la immigració multiplica el dolor. Joan Carles I ha patit la plaga del seu passat. El procés també està perdut en la seva pròpia boira. La gestió de la realitat ha fet callar alguns xarlatans, però la desesperança és terreny abonat per a la intolerància. Malgrat tot, el Govern progressista resisteix. I hi ha Pressupostos socials. No hi ha retolador que esborri un any de tragèdia, però hi ha espai per a l’esperança. La vacuna ja és aquí. La Unió Europea ha apostat per la solidaritat i el populisme conservador ha perdut el seu tron als EUA. Hi ha una oportunitat per a un món més just, més humà. Però això, si de cas, ja serà el 2021.

Cri-cri, ha arribat la plaga

L’epidèmia va adoptar múltiples formes; també la del monstre que habita les cases, el que humilia i colpeja; el que abusa. Els comptes es van poblar de restes. No sortien. I les pinces que aguantaven tants equilibris van cedir

El més llegit