Ahir comentava el llibre de Jordi Amat que, a través de la biografia d’un discutit periodista, mostra les relacions entre el poder polític català i la premsa. Avui em reconforta escriure sobre Joan Margarit, sens dubte el poeta català més conegut en aquest moment. Parlar d’autors i de llibres –d’assaig o de poesia– en aquests temps difícils és també una manera d’afirmar que més enllà de la pandèmia hi continua havent una potent vida cultural. Vaig arribar a la poesia de Joan Margarit, un catedràtic ja jubilat de Càlcul d’Estructures a l’escola d’Arquitectura de Barcelona, per recomanació del meu amic Lluís Foix. Després he intercanviat amb ell breus impressions en concerts de l’Auditori. I vaig tenir una gran alegria quan se li va concedir el premi Cervantes, una espècie de Nobel de la literatura espanyola i iberoamericana, «com a reconeixement a la seva obra, tant en català com en espanyol, el seu llenguatge innovador i la pluralitat cultural que representa». Exacte.