El debat entorn del futur de les sales davant l’amenaça del consum en ‘streaming’ m’ha fet rememorar la meva història d’amor amb la gran pantalla. Jo vaig veure ‘E.T.’ al cine. Spielberg va encendre amb aquest film la flama de la meva història d’amor amb l’audiovisual. Recordo perfectament sortir de la sala, agafada de la mà de la meva germana, mirant de dissimular les llagrimotes que queien per les meves galtes mentre els altres feien bromes a costa de la meva pena. A ‘E.T.’ li van seguir ‘Karate kid’, ‘La jungla de cristal’, ‘Top Gun’, ‘Retorn al futur’, ‘Dirty dancing’ i un llarguíssim etcètera de clàssics dels vuitanta que encara avui veig religiosament almenys una vegada a l’any. Es pot dir que els cines van ficar el ciment als pilars de la meva afició cinematogràfica. Però sense el videoclub i les cintes VHS amb pel·lícules gravades de la tele no hauria tingut accés a títols que mai passaven per la cartellera, convencional i crispetera, d’un cine de comarques.