No passa res si no celebrem les festes

Dic que no passarà res si no celebrem les festes. O per celebrar-les al mínim. Que no s’enfonsarà el món per això, ni serem millors o pitjors del que érem l’any passat per aquestes dates. Entrem en la setmana del dilema: ¿la festa o la vida? I donant per fet que l’aposta de tots, igual que la meva, és decididament per la vida, m’atreveixo a escriure el que segueix. No passa res per no tornar a casa per Nadal. No passa res per fer-los el salt a les famoses nines i passar de llarg davant el portal. No passa res per no parar la taula de cada any. Ni tampoc passa res per limitar-se a sis en companyia (en un altre sopar, molt més sant que aquest, van sumar fins a 13 i ja veuen com va acabar). No passa res per deixar cadires buides. Tot i que ens dolgui en l’ànima l’absència de tants i la presència de tan pocs. No passa res per no cantar als peixos que beuen al riu. O per fer-ho, de fer-ho, baixet. No passa res per deixar que corri l’aire. Per sopar amb abric i bufanda. Per servir la pularda amb guants. I no passa res per creuar el llindar de l’Any Nou (¡que el fotin al 2020!) sense bufar ni un maleït espanta-sogres. No passa res. No passa res si minven les abraçades. Si l’emoció, com la distància, és molta. Si el consol, escàs. No passa res si les bombolles ja no són només les del cava. Si es limiten a dos per ampolla, es redueix la superfície d’escuma i el destapament sona trist i apagat. No passa res. I no passa res per saltar-se el ritu. Ni per canviar-li el pas a la tradició sagrada. Ni per mudar de costums. No passa res si encongeixen els regals i si s’estiren les hores més que mai. No passa res per quedar-se a casa: cada un a casa seva i el sentit comú en la de tots. No passa res per centrar-se en els records, per oblidar el nom dels dies, per tancar-se en si mateix amb pany i clau. No passa res. Però sí que passa, i molt, quan succeeix al contrari. Passa que és un error voler salvar el Nadal (però ¿qui va inventar aquest absurd eslògan?) quan del que es tracta és de salvar la vida. Passa que ens hem passat de confiança. Passa que l’ordeno i mano ha arribat tard i malament. Passa que les contradiccions i les mitges veritats ens han convertit en gent de poca fe. I passa que, al crit que ve el llop, alguns escolten només «¡quin bon torró!». Per això som on som. Surfejant a la deriva. Cavalcant d’onada en onada. Mantenint, en precari, l’equilibri, amb la vista posada en la taula/vacuna salvadora. És possible, però, que sigui aquesta mateixa vacuna la que paradoxalment estigui estirant-nos cap al fons. Pot ser que la notícia de la seva aparició, la de la seva imminent arribada i aplicació, hagi deixat anar en bona mesura les amarres de la prudència. Que la vista del salvavides (mai millor dit) a l’abast de la mà, hagi creat una falsa il·lusió de mar en calma. I pot ser que hi hagi qui, alegre i confiat, ignorant i imprudent, s’estigui llançant a nedar com si no hi hagués un demà. Pot ser.

El més llegit