Els plans acostumen a fallar, però la planificació ho és tot. Vaig aprendre aquesta màxima quan, cap als anys 90, em vaig incorporar al consell d’administració d’una institució financera. Una de les funcions dels consellers és controlar la gestió de l’alta direcció per dirigir-la als objectius aprovats pel consell. En les meves primeres reunions era molt primmirat advertint que no es complien els objectius. Incòmode, el director general va demanar veure’m. «Antón», em va dir, «els plans no estan per ser complerts». Sorprès, li vaig preguntar: «i, llavors, ¿per a què són?». «Per saber per què ens equivoquem», em va respondre. No hem de confondre els errors dels plans amb la necessitat de la planificació.