Laporta i l’alegria

El malastruc és mala companyia. El temps és poc, així que sempre és convenient procurar-se un seguici de gent alegre abonada a la bullícia i al sarau. Alegria. I, després de la farra, més alegria. Quan Johan Cruyff va dir als seus jugadors al vestidor de Wembley el 20 de maig de 1992 que sortissin al camp i disfrutessin va resumir en una frase imperativa la que hauria de ser l’única aspiració de tota la gent del futbol: ¡Passeu-ho de valent! Les eleccions a Can Barça seran un metrònom de la satisfacció de cadascun dels candidats i de la seva capacitat d’irradiar-ho als altres. Com que la institució és al pou i l’equip, depenent del dia, una mica o molt ranc, els tocarà als aspirants a la butaca presidencial punxar-nos el nervi de l’alegria. Els caps de campanya ja saben que els qui pretenguin demanar el vot vestits d’esgarriacries i alertant-nos de tots els mals i dificultats que esperen al barcelonisme en la pròxima cantonada, millor que es quedin a casa per no malgastar ni el seu temps ni els seus diners. Perquè allò de Josep Lluís Núñez al seu dia, insistint a dalt i a baix que al soci no se’l pot enganyar, era una solemne ximpleria. Al soci, com a la resta dels mortals en totes les eleccions imaginables, no només se’l pot mentir, sinó que és aconsellable fer-ho, si un aspira a guanyar-se el seu vot, clar. És el soci, el votant en general, qui demana a crits una mentida després d’una altra. Per a un polític, o un precandidat, la mentida és un pecat molt venial, gairebé diríem que una virtut, perquè és el seu públic qui l’hi exigeix. Ningú serà president del Barça sense prometre que tornarem a guanyar-ho tot, que les finances s’arreglaran en un instant per molt dolent que sigui l’últim balanç i que fitxarem qui ens doni la gana i fins a l’infinit i més enllà. Però això, encara sent important, són només els mínims per arribar al cinc pelat. L’alegria no és a les promeses. És a la manera de fer-les. I és aquí on Joan Laporta es converteix en un gegant perquè, caigui bé o malament, millor o pitjor, ningú pot posar en dubte que ell ha vingut a aquest món a divertir-se. La pancarta del Bernabéu és el vandalisme alegre i atrevit de qui milita en el sarau. I riure és estar viu. Això és el que va fer gran l’acció publicitària de la lona en territori merengue: va injectar vida als barcelonistes. Hi ha qui pensa ja en Pasqua abans de Rams, com si després de la pancarta ja no fes falta ni tan sols posar les urnes i pogués declarar-se vencedor Laporta. ¡Pareu el carro! Els partits duren 90 minuts i aquest ni tan sols ha començat. Res es considera rematat fins que arriba el final. Però sí que és cert que Laporta ha ensenyat les seves credencials i que el seu enorme rostre a la façana de la Castellana s’assembla molt al «cordeu-vos els cinturons» que va pronunciar Pep Guardiola el 2008 quan va prologar, després de guanyar el Gamper, la que seria la seva primera temporada com a entrenador del primer equip. Faran bé els candidats amb idees projectades i madurades des de fa temps a punxar-se per la via d’urgència el bòtox de l’alegria. Perquè potser poden acusar Laporta de no tenir projecte, però s’equivocaran. Ell i la seva actitud vital són el projecte. I no són poca cosa.

El més llegit