Ocultar als nostres fills que la Covid són els pares. Somiar que algun dia, més aviat que tard o viceversa, tornarem als nostres bars, restaurants, locals i discoteques al 100% d’ocupació i gairebé sense horaris. Saber pels diaris, ràdios i teles els que neixen cada dia pel seu nom, cognoms i pes a la balança, i no només els anònims que moren sense edat. Telefonar als qui estiguin soles i sols per dir-los que no estan sols ni soles. Tornar a escoltar ‘Poco antes de que den las diez’, de Serrat, i sentir-nos nòvios una altra vegada. Guardar un minut de silenci pels qui ja no tornaran a menjar pernil ni a beure’s un trist cafè amb llet.