Acostumo a explicar a les meves classes d’Hisenda Pública sobre Pensions a la UPF el desgavell permanent en què es troba a Espanya la seva gestió: del seu càlcul, tant ara –insostenibles– com en èpoques passades, quan es podien ‘comprar’ les pensions. Durant prou temps, un treballador 'compte aliè' negociant, si podia, canvis de base de cotització en els deu darrers anys de la seva vida activa podia millorar la seva pensió; cotitzant un poc més en aquesta darrera etapa, fàcilment amortitzava el plus pagat, amb una major pensió per poc que fos l’esperança de vida després de la jubilació. Particularment escandalós era el cas dels autònoms, que donant-se d’alta dos anys previs als 65, en l’epígraf d’activitat més innocu que hom pugui pensar, podia arrossegar la pensió ‘postjubileu’.