Els nous catalans i el 14-F

Vagin per davant algunes veritats relacionades amb el fenomen migrant a l’Estat espanyol que, per objectives, resulta escandalós que siguin qüestionades. Mentides útils convertides en llavor ultradretana que fan germinar les pors necessàries per alimentar la xenofòbia. Convé, doncs, recordar-nos-les, perquè per molt que s’entossudeixi Vox a negar-les, l’Estat espanyol no gaudeix d’una legislació d’estrangeria oberta i progressista (l’última reforma del ministre José Corbacho va cronificar els CIE, va dificultar el reagrupament familiar, va negar capacitats d’acollida i de coparticipació en la concessió de nacionalitat a les comunitats autònomes, etcètera). I per descomptat, restringeix el dret a sufragi, llevat del cas de les eleccions municipals i europees, a tenir la nacionalitat espanyola. D’igual manera que, arran de les lleis impulsades pel PSOE i el PP, ens hem convertit en un Estat inaccessible per a una persona que aspiri a ser acceptada com a refugiada. Així ho indiquen les xifres oficials com a conseqüència de la llei d’asil del 2009. L’un i l’altre, acompanyat pel fet que en els últims anys la legislació espanyola de «justícia universal», que permetia jutjar sàtrapes que comanden règims militaristes causants de fams i desplaçaments forçosos de població, ha sigut laminada fins al punt que, valgui com a exemple, la detenció del dictador Pinochet instada per Baltasar Garzón el 1998 a l’Espanya de Pedro Sánchez seria inimaginable. Tot això en paral·lel a una altra realitat inqüestionable: el Codi Penal espanyol es presenta davant Europa com un dels més durs i severs. En aquest context, l’actual conjuntura, caracteritzada per un increment exponencial de la fractura social i pel trencament de l’estat de l’Estat del benestar, actua com un catalitzador d’acceleració de la guetització social, econòmica i ideològica de la població d’origen immigrant. Persones, que des de la legalitat o la il·legalitat administrativa, no només formen bona part del conjunt de la força de treball més devaluada salarialment, sinó que en bona mesura no té reconeguts drets democràtics o manca de possibilitats reals d’intervenir políticament. A les portes, doncs, d’una nova convocatòria electoral, s’hauria d’afegir una nova variable: no sembla que la baixa participació política d’aquells que sí que gaudeixen de les condicions requerides per participar en els processos electorals hagi fet perdre la son a les forces polítiques per igual. Efectivament, malgrat que a tota campanya electoral són presents els tòpics més recurrents basats en les notícies falses de l’acaparament per part dels immigrants dels ajuts socials o se’ls tracta de delinqüents potencials, l’Administració en cap ocasió ha desplegat una campanya informativa estimulant la seva participació en els comicis. Una tasca, tant la d’informar sobre els procediments per exercir el vot com la de divulgar les responsabilitats i àmbits competencials de cadascuna de les administracions, que ha recaigut en aquells col·lectius d’immigrants organitzats a aquest efecte. L’error de no concebre com a prioritària la participació política de la població immigrant en les convocatòries electorals, el fet de no incorporar-la en llocs rellevants de les candidatures o no fer-los visibles en responsabilitats governamentals (¿algú pot dubtar que un català d’origen immigrant tindria millors condicions per dirigir les polítiques d’immigració de la Generalitat d’igual manera que una dona, ara com ara, és preferible a un home per al referent a les polítiques d’igualtat?) en poc ajuden a fer realitat la cohesió social a la qual s’hauria d’aspirar. Adquireixen, doncs, més valor els que apostin per trencar amb l’equació major invisibilitat política de la població immigrant igual a menor participació electoral. Raó per la qual s’hauria de recompensar les organitzacions polítiques compromeses a assumir el pagament de la peça que suposa sacsejar el tauler de candidats per facilitar que les llistes electorals reflecteixin l’heterogeneïtat del país. La presència de persones d’origen subsaharià o magribí, musulmanes o no, de procedència llatina o asiàtica en les candidatures electorals encara és desgraciadament testimonial. Tan cert és que hauria de resultar preocupant, com inadmissible, i susceptible de ser castigat a les urnes, el que poguessin existir llistes electorals en les quals aquests futurs càrrecs electes no apareguessin en posició de ser elegits o se situessin en llocs de farcit.

Els nous catalans i el 14-F

Bona part dels immigrants no tenen reconeguts drets democràtics o manquen de possibilitats reals d’intervenir políticament

El més llegit